EL VELL TEATRE

Recupero un poema que té molts anys.

El vell teatre, taques d'humitat

a les parets, i butaques arnades.

Els vestits dels actors

descolorits pels anys

apedaçats i vells

arrenquen de  dins nostre un gest de ràbia

i fins i tot un fàstic amagat

i també un bri d'enyorament inútil.

La dama jove és ja una vella dama

plegada per les pluges, geperuda,

i que ensenya la cama amb gest obscè

a l'actor que recolza la impotència

en un floret ple de rovell antic.

Els acomodadors, amb les llanternes,

vigilen passadissos, teranyines,

i racons ignorats.

Ho fan perquè ningú no xiuli ni esvaloti.

No ho farem pas.

Hem entrat a fer de claca.

Júlia Costa, poemes inèdits (1968)

LLUM DE FEBRER

Recuperant un vell poema, potser ja l'he publicat en alguna altra ocasió. Fotografia: port de Tarragona, capvespre, 2015.

Llum de febrer 

L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

un àlbum ple d'imatges oblidades

o condemnades a l'oblit. Imatges

d'amics i de parents que ja no solquen

els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arroseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa, poemes inèdits, 1988

NIT DE REIS

NIT DE REIS

Sota la nit de gener

entre boires i muntanyes,

han viatjat els tres reis ,

resplendents de pols daurada,

pel desert de l’infinit,

en camells de xocolata.

Porten les carrosses plenes

de joguines ben triades.

Pilotes, nines i trens,

i ordinadors amb pantalles,

on pots veure tot el món

des de les cambres de casa.

Porten mitjons i jerseis,

abrics, barrets i flassades,

disfresses, fireta, jocs

d’aquests per jugar a la taula,

llaminadures, titelles,

i un munt de coses estranyes.

-Com està canviant el món!

-Melcior, enfadat, s’exclama-

No m’agraden els joguets

electrònics, que fan ara-.

És un rei tradicional,

de costums encarcarades.

-Melcior, estàs envellint!

-en Gaspar respon amb calma-.

És jove i és coratjós

I  la novetat l’exalta.

Amb els estris tecnològics,

ell hi té la mà trencada.

Baltasar, el morenet,

cavalca en silenci, calla.

Porta a les mans un antic

llibre de tapes folrades

on hi ha la història del món

i cinquanta mil rondalles.

El sol comença a sortir

rere muntanyes de nata.

Els reis estan molt cansats,

la seva gent, esgotada,

de tant pujar pels balcons,

amb la bossa carregada.

Tornaran cap a l’orient,

ho faran ben a trenc d’alba,

doncs tenen un hotelet

a un oasi amb llacs de plata

on reposen durant l’any

de tota aquesta feinada.

Júlia Costa, poemes inèdits 

PARC EÒLIC

                                                 (Fotografies Diari de Tarragona,  J. Revillas)

PARC EÒLIC

De lluny, els nous molins semblen joguines.

S’estenen a tocar de l’horitzó,

giren i giren quan el vent es bo

i escampen el neguit de les boirines.

Ja els he fet meus. Si algun dia s’esborra

el seu dibuix entre vinyes i pins

els trobaré a faltar al fons dels camins

damunt de pedres, de matolls i sorra.

Semblen estranys i dissortats gegants.

El sol els fa més blancs i més brillants

quan s’estavella en el seu tronc tan fi.

De nit, entremaliats fan pampallugues,

descobreixen el pas de les erugues

i vetllen el repòs del pelegrí.

Júlia Costa, poemes inèdits

LA BASSA

LA BASSA

Temps era temps l’aigua era un bé preuat

i les basses, indrets on s’aplegava

una esperança feble i imprecisa.

Amb el ruc, tan fidel, feien la ruta

amb fred o sota un sol poc compassiu,

carregats amb els cantis i galledes

per anar a omplir-los a llunyanes basses.

I encara així, pels vells camins cantaven

les noies joves, amb futur encara,

perquè la màgia de la joventut

sura sempre amb la força de la vida.

Avui s’obliden els camins antics

i aquells recers on la gasiva pluja

dipositava els seus presents efímers.

De la humitat qui hi resta s’aprofiten

jonquilles que es dobleguen amb el vent

i ocells menuts, que xalen i esvaloten

i trenquen el silenci que s’estén

per les vinyes, que tendrament reposen.

Júlia Costa, poemes inèdits (2014)

PAISATGES DE BATEA

PAISATGES DE BATEA

S’abalteixen les pinyeres

I pels camps endormiscats

hi ha plantades les quimeres,

els desitjos, les banderes,

i els malsons dels vells combats.

S’esmunyen boires lleugeres

sota els pins empolsinats

San Miquel vetlla la vila,

el dimoni jeu, vençut,

i pel carrer que s’enfila

llisca una tarda tranquil·la

sense plànyer el temps perdut

mentre el Picatxo vigila

des del ponent fins al sud.

A la Font de Llavà espera

la  fressa d’un vell ramat,

l’oreneta fugissera,

el cant de la  bugadera.

I un infant enjogassat

que confon la primavera

amb un doll d’eternitat.

Preguen ànimes pietoses

a la Verge del Portal

Als masos s’obren les roses,

les vinyes estan mandroses

i floreix el ruderal

entre el cant de les aloses

i una orquestra sideral.

Per les runes ennoblides

senyoregen els Templers,

mentre dames ben vestides

filen flocs de margarides

al carrer de Cavallers

i esclaten a les eixides

els geranis matiners.

Als cellers el vi madura

tendrament, a poc a poc.

Se sent un gos que remuga,

cerca el seu camí l’eruga

i la llar acull el foc.

S’arrauleix, dolça i poruga,

la capella de Sant Roc.

La predicció d’un llunari

acull l’ombra de la nit,

la sonsònia d’un rosari

i aquest pas del calendari

tan temut i tan sentit,

la silueta del Calvari

i la Punta del Mosquit.

Júlia Costa, 2014 (poemes inèdits)

NOVEMBRE

Novembre

He escoltat el pit-roig

que torna pel novembre al parc del barri.

Han pintat de tardor

un arbre de cartró, sobre el mur d’una escola.

I la roda del temps,

sense pietat ni pressa,

esborra la petjada dels amics,

el record dels parents

i els vells paisatges.

Mentre les flors del dia de Tots Sants

es marceixen, inútils,

amb tendresa,

al cementiri immens de la ciutat anònima.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)