POLÍGON

Polígon


Han engreixat la màquina
que mou les maltempsades
han comptat els fogatges
i els tributs a cobrar
han encès alimares
als barris de barraques
i els hereus amb fortuna
han cobrat dividends.


Els fanals il·luminen
solituds sense èpica
s’ensopeixen els joves
entre sons estridents
i una pena sobtada
s’estintola a la reixa
rere la qual panteixen
els orats presoners.


A dalt d’una mansarda
un pintor embruta teles
amb imatges ombrívoles
d’inexactes malsons.
Una onada massa alta
arrossega la sorra
on vam escriure un dia
el nom de cada vent.

Júlia Costa,  Les fràgils paraules, 2015

EL FAR DE L'ESPADAT

EL FAR DE L’ESPADAT

Hi ha un far a l’espadat de les roques antigues

on reboten les ones al compàs del futur

on encara hi llueix una torxa maldestra

i on s’amaguen els vents de la roda ancestral.

Allà hi tinc de fa anys una cambra parada

que el faroner oblidat em va endegar un matí

després d’haver-nos fos en abraçades tendres

i haver-nos dit adéu sota el cel de tardor.

Massa mar, vaig admetre, la solitud m’espanta,

em fa basarda l’aigua que mou el temporal,

els naufragis em sobten i m’inquieten les veles

de les barques tranquil·les dels pescadors constants.

Ara és un vell cansat l’heroi que em fascinava,

aquell faroner alegre que encenia el foc nou.

Jo també m’he fet gran, ens parlem a distància,

com ho fa la gent d’ara, amb telèfons moderns.

No sabia on anar, tot sense homes funciona,

al far de joventut hi té un ordinador

i una televisió per on veu el que passa

a les ciutats joioses que no ha visitat mai.

L’han deixat restar sol al far que tant estima,

fins que l’ajuntament no hi posi un restaurant

o un museu de la mar, amb àncores de plàstic

i peixos virtuals que nedin constantment.

Aleshores tots dos farem via a l’alberg

per a vells sense rostre, ni passat ni futur,

i veurem passar els dies mentre el far plany el fat

que l’ha reconvertit en turístic destí.

La llum de l’alimara, abans imprescindible,

serà un tret pintoresc per als absurds creuers

en els quals ben peixats naveguen els desitjos

i la gent vagarosa que vol recórrer el món.

Les ombres d’antics nàufrags cantaran havaneres.

Els actors secundaris vestits de mariners

explicaran la història, ben falsa i llegendària,

del faroner vençut del Far de l’Espadat.

Júlia Costa, Les fragils paraules, USHUAIA, 2015

PLUJA DE TARDOR

Passen rient les noies que jo no vaig ser mai.
La joia del present, sota la pluja freda
i una mica tardana d’un octubre novell
acull la flaire antiga de les castanyes brunes.

Avui la castanyera és jove i inquietant,
unes cames esveltes, unes botes molt altes,
un davantal ben net i un ventall a la mà
concentren les mirades nostàlgiques dels vells
i les dels homes joves que dubten de l’estranya
realitat de l’esplèndida bellesa de la dona
que fa un ofici antic, d’icones decadents.

La pluja molt subtil escampa gotes tendres
encara amb timidesa damunt dels vells carrers
per on tants forasters cerquen una il·lusió,
o una estona joiosa de llibertat perduda.

Quan el sol al ponent pinta llistes morades
al paper verjurat de l’horitzó proper,
un home sense llar estén una flassada
al portal ennegrit dels misteris absurds.

Tot just el fred s’enceta. Ja les tardes
s’escurcen molt de pressa. Un tel estrany
de vells silencis, envaeix voreres.

Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

EL MEU INDRET

Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,
una clariana antiga en un bosc ben proper,
sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,
vora una font perduda que fa olor de til·ler,
de lligabosc florit i d’alzina surera.

Hi ha un racó que no es troba a cap fotografia
ni en el dibuix antic d’un museu provincià,
ni en el record que mena al neguit del demà,
ni en cap somni imprecís, ni en un país llunyà,
ni en cap mapa esquinçat orientat a migdia.

És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,
les joguines trencades i un vestit de domàs,
un tresor sense nom, un escaire, un compàs,
la cartera de fusta i un petit cartipàs,
on hi ha escrita la història d’una vella tardor.

Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,
quan la mort es passeja vora els murs més propers,
quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,
quan m’adono que tot és el mateix que res,
i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.

HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,
un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,
amarat d’humitats i d’espurnes de sol,
on l’herba del matí m’hi ha teixit un llençol,
i on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.

Júlia Costa,  Les fràgils paraules, 2015

LA PÀTRIA SENZILLA

He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
i fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i boirina i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país?, preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys,
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull una terra de pau i treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessi una vall,
flors als balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.

Júlia Costa, Les fràgils paraules, 2015

PLUJA D'ESTIU

La pluja, gran absent des de fa tant de temps,

ha tornat en aquestes tardes llargues encara

amb un tèrbol presagi de possibles estralls

i una esperança plena de collites possibles.

Pluja d’agost, el cel ha aplegat nuvolades

en tons de gris i blau i blanc, daurat i rosa

i la gent, avesada a l’antiga sequera,

s’ha amagat a la llar, esperant la bonança.

Brillen els ceps humits i els raïms d’ametista

i els camins plens de pols i els pins de poca alçada

i les cases antigues i els terrats vigilants

i les mirades tendres dels infants que no juguen.

Una espurna de vida ha vingut amb la pluja

per damunt dels carrers i el campanar enlairat

però les orenetes han restat en silenci

com si ja preparessin el seu vol de tardor.

Júlia Costa, poemes inèdits

MITJANS D'AGOST

Mitjans d’agost

S’allarga l’ombra de les tardes clares.

Plou a algun lloc, les festes que s’acosten

porten més gent al poble, forasters,

i familiars dels que no van anar-se’n

en aquells anys antics, de gelades temibles

de venjances inútils i de llargues sequeres.

Hi ha infants que descobreixen nous camins,

joves que al vespre emprenen rutes llargues,

xerrades al portal de cada casa,

records i desenganys, pas de fantasmes,

els carrers de silencis escapçats.

Tot és tan curt, tan breu, tan de passada

al lloc del món, ara tranquil, al menys,

on evitem un sol que no és amable

sinó punyent, feixuc, desesperat!

Nits amb estels, lluminàries fugaces,

impotència de tot, desig de res,

passes damunt de caminals polsosos,

vinyes silents, migranya fugissera.

Enyoro la ciutat, ara llunyana,

on és possible encara no pensar

mentre, inútils, les hores s’esmicolen

des d’aquest campanar que no em coneix.

Júlia Costa, 'L'ombra de les vinyes', poemes inèdits (2010)