PLUJA D'ESTIU

La pluja, gran absent des de fa tant de temps,

ha tornat en aquestes tardes llargues encara

amb un tèrbol presagi de possibles estralls

i una esperança plena de collites possibles.

Pluja d’agost, el cel ha aplegat nuvolades

en tons de gris i blau i blanc, daurat i rosa

i la gent, avesada a l’antiga sequera,

s’ha amagat a la llar, esperant la bonança.

Brillen els ceps humits i els raïms d’ametista

i els camins plens de pols i els pins de poca alçada

i les cases antigues i els terrats vigilants

i les mirades tendres dels infants que no juguen.

Una espurna de vida ha vingut amb la pluja

per damunt dels carrers i el campanar enlairat

però les orenetes han restat en silenci

com si ja preparessin el seu vol de tardor.

Júlia Costa, poemes inèdits

MITJANS D'AGOST

Mitjans d’agost

S’allarga l’ombra de les tardes clares.

Plou a algun lloc, les festes que s’acosten

porten més gent al poble, forasters,

i familiars dels que no van anar-se’n

en aquells anys antics, de gelades temibles

de venjances inútils i de llargues sequeres.

Hi ha infants que descobreixen nous camins,

joves que al vespre emprenen rutes llargues,

xerrades al portal de cada casa,

records i desenganys, pas de fantasmes,

els carrers de silencis escapçats.

Tot és tan curt, tan breu, tan de passada

al lloc del món, ara tranquil, al menys,

on evitem un sol que no és amable

sinó punyent, feixuc, desesperat!

Nits amb estels, lluminàries fugaces,

impotència de tot, desig de res,

passes damunt de caminals polsosos,

vinyes silents, migranya fugissera.

Enyoro la ciutat, ara llunyana,

on és possible encara no pensar

mentre, inútils, les hores s’esmicolen

des d’aquest campanar que no em coneix.

Júlia Costa, 'L'ombra de les vinyes', poemes inèdits (2010)

CAPELLA I CAMÍ

Davant de la capella passa el temps,
el vianant sense objectius ni pressa,
l'adelerat jovent que cerca l'èxit,
al final d'una cursa adelerada.

Passa la tarda, càlida i feixuga,
passen els dies freds, les nits tranquil·les,
i els segles acumulen tantes passes
que el camí ja ha oblidat la seva tasca.

Passem nosaltres, un moment tan sols
ens porta al vell llindar de la capella
on un sant venerat de forma humil
comparteix un present sempre tan breu.

La capella és la sòlida esperança
de perdurable vida immaterial,
però el camí, que es perd entre bardisses,
no espera eternitats tan immutables.

Tot passarà, també el camí, l'estiu,
i la capella i fins el sant fidel
pot ser que un dia triï la incertesa
del camí estret que mena qui sap on.

Júlia Costa, 'Imatges i paraules', poemes inèdits

TORNARÀ EL TEMPS DE BOIRES I NAUFRAGIS

AVUI, 

               davant d'un mar tranquil, 

quan l'escalfor excessiva

d'aquest estiu feixuc gronxa unes ones

                         pietoses, 

                               sota un cel sense cap núvol,

l'oratge del passat,

                                 i les tempestes,

i les boires i el fred i la inquietant

imatge del perill inexplicable

em semblen tan estranys com un malson,

       d'aquests que ens neguitegen una estona

                amb records imprecisos i angoixants.

Tornarà el temps de boires i naufragis,

           de fred i vent i llamps i rauxes aspres,

                  que ara enyorem i tot, fastiguejats,

                       de l'escalfor monòtona i humida. 

Ens van fer inconformistes, 

                              poc pacients,

capaços de cercar molts impossibles,

                       i fins i tot de desitjar, 

                                                  imprudents,

                            que passi ben de pressa cada dia.

Els curts dies d'hivern ens faran tendres

amb l'escalfor enyorada d'un estiu

que ja serà un record

                      amarat d'imprecises sensacions

                           i soterrat en el passat inútil.

Imatges i paraules, poemes inèdits (2015)

UN DIUMENGE A LA RAMBLA DE MAR

Ha canviat tant el port!

                     Avui s'assembla
a un decorat polit, ja no fa l'aigua
aquella sentor antiga de quitrà
ni hi dibuixen miratges irisats
els greixos que eren rastre de vaixells
                                 de tot el món.

Els mariners garlaven
i Rambla amunt cercaven un consol,
aquest consol estrany 
                que els homes troben
entre les cames d'un amor anònim.

Hi havia un retratista
                              i els retrats
anaven emmarcats amb cors i flors.
                          Les golondrines
oferien viatges a l'abast,
un home vell amb un acordió
alegrava el trajecte imprevisible
vers aquell rompeoles 
                             on els crancs
lligats en una canya, eren joguines
per als infants d'una època perduda.

M'agafava molt fort d'aquella mà
segura i aspre del meu pare jove,
quan el diumenge, 
                  sempre massa breu,
em mostrava una vida més amable
vora els norais del moll. 
                            I jo sabia
que si per una relliscada queia
al mar, ell me'n trauria de seguida,
nedant amb un estil rudimentari
après a la riera del seu poble.

                         No enyoro tant
aquell passat ni la infantesa antiga
com el sentiment viu de ser immortal
i de tenir al davant un munt de vida
per esmerçar com em semblés millor,
o aquell misteri del futur incert
esperonat per somnis i rondalles.

M'agrada aquest port vell i desvagat,
el pont i els magatzems amb galindaines,
la llum del sol que esquinça l'aigua quieta
i els viatgers de tot el món que passen
i es retraten i riuen i fan gresca.

Al capdavall, tot és tan sols present
i algú recordarà aquest decorat
d'aquí molts anys, amb la mateixa estranya
tendresa amb què jo penso en el passat.

 
Imatges i paraules, poemes inèdits (2015)

LES ROSES DE COLOR DE ROSA

De nou van plantar roses aquest any
al jardí on la infantesa s'ensopia
els matins dels diumenges. Sense pressa
el pare, silenciós, m'acompanyava
i patia un passat que no era el meu.

No en sé ben bé el motiu però avui són
al jardí, aquelles flors, monocromàtiques,
totes del mateix to. Però tant boniques!

Efímeres i tendres. La ciutat
retorna a les antigues servituds
i la vida s'escola pels carrers, 
però un estrany goig perdut m'amara l'ànima
en aquest lloc que tants records em porta.

I és que les roses de color de rosa
com el llaç que  als galants enamorava
de la rateta antiga i vanitosa,
imprudent, infantil i finestrera,
sempre han estat les meves preferides.


Imatges i paraules, poemes inèdits (2015)

PAISATGE URBÀ

Repiquen les galotxes i els miralls

reflecteixen l’escata de la boira.

Ressona la gatzara i espetega

una mica de pluja en el besllum

i s’abalteix la sang i plora l’aigua

del petit sortidor de la placeta.

Udols de pena glacen els neguits

i una guspira de plaer s’escola

rere els bancs on els joves fan barrila.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015