MENTRE PLANXO

MENTRE PLANXO

M’agrada obrir la post

i fer lliscar

l’escalfor de la planxa per la roba

mentre escolto una música triada

entre velles cançons de joventut

o miro alguna història inversemblant

a la televisió de cada dia.

Però  rebutjo

aquesta xerrameca baladrera

de gent molt ben peixada i mercenària

que rebla el clau de tantes corrupteles

i viu de remenar l’olla del brou

amb suposada i greu seriositat.

M’endormisca el seu to de mestretites.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

DIVENDRES VESPRE, AL BARRI

Fotografia manllevada aquí

Avui, en aquest barri, les andròmines
poden deixar-se a cada portalada
i els diligents treballadors nocturns
d’aquí una estona, se’ls emportaran
qui sap on, car tot es torna nosa
quan els anys i els nous corcs hi fan estada.

Prestatges despintats i taules coixes,
cadires de reixeta foradada,
matalassos tacats per tants pecats,
estranys objectes, rampoines inútils,
portes que van tancar somnis i amors,
calaixeres on viuen escarabats
i quadres sense firma, de paisatges
que algun dia van fer somniar en fugides
vers neus eternes o topants exòtics
als humils estadants d’aquestes cases.

Els focs de Sant Joan d’uns altres temps
eren molts més pietosos i assenyats
i més poètics, diguin el que diguin.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

CINEMA AL VESPRE

Fotografia: manllevada aquí

Cerquem cinema on la foscor pietosa

ens deixi oblidar vides molt properes

I fins i tot les nostres.

                                 Desaprendre

i viatjar als indrets desconeguts

i a les penes dels altres

                               i a afliccions

teixides amb els fils de les mentides

que ensarronen les nostres veritats

sempre imprecises, febles,

                                   estantisses.

A fora plou, de forma inesperada.

Júlia Costa, poemes inèdits,2015

AVIS AL PARC

Juguen al parc els nens que surten de l’escola.

Els avis amb els fills treballadors

els portem berenars i acomboiem

amb un temor congriat a còpia d’anys

i d’experiència irracional i greu.

Hauria ben mirat de ser al contrari,

i tornar-nos uns vells irresponsables

i esbojarrats i juganers i orats.

Però som innocents espantaocells

volent foragitar estornells i corbs

i qualsevol missatge de malura

que amenaci el sembrat de casa nostra

Veiem tan sols els nostres i la resta

s’esvaeixen de forma imperceptible

als gronxadors que enlairen les rialles

vers un cel sense penes ni malícia.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

TARDA

TARDA

Tornen a obrir les portes de l’escola.

Els saltamarges cerquen el botí.

Alguns avis més vells i més xarucs

es reuneixen al seu centre de dia

on infermeres esforçades volen

obrir finestres al seu món hermètic.

La tarda, lenta, ajusta el respirall

i els porticons oberts a l’existència

excessiva.

                           És hora de murmuris

i d’estones que es mouen a pas lent.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

TERRASSES

Fotografia: el diario.es

TERRASSES

El restaurant s’ha omplert,

                        és bo i barat,

ofereix varietat, dos plats i postres

                            i fins i tot cafè

per uns deu euros.

Vençuts cambrers cansats

han perdut la il·lusió d’uns altres temps

car avui és precària tota feina

i saben que demà vindrà algú altre

més jove i inexpert, i més barat,

i ells tornaran a fer els camins fressats

per cercar un nou treball, sigui el que sigui.

La dona gran els deixa una propina

però un passavolant sense futur

arreplega, en passar, tota xavalla

i fuig enllà, sense mirar ningú,

                            al regne del pitjor.

Fa olor de sofregit, de fum i foc.

La llum d’aquest migdia ara es garbella

pel mig d’un nou tendal, 

                               damunt les taules.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

EL GRATACELS

EL GRATACELS

Als feréstecs carrers encara sense cases

s’adormen  edificis a mig fer

encetats en els anys de la disbauxa

i la fatxenderia i les estafes.

Tan sols un gratacels de coloraines

sura enmig del no res,

                          i com abelles

els paletes d’avui, tots estrangers,

fan el que poden per omplir de vida

l’esquelet d’aquest monstre provincià.

Els vells contemplen entendrits les obres

i garbellen records d’uns altres anys

quan ells senyorejaven les bastides

i esmorzaven tocant el cel d’ahir

damunt de bigues fràgils,

                                sense pressa

i, segons diu, estimant l’ofici

i no com ara passa, més o menys.

El sol s’escola enmig del formigó

i dibuixa fantasmes al ciment.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015