M’enamora el
taulell del peixater
quan tot just ha
escampat damunt del gel
Irisat, el
mostrari evocador
de mars i
pescadors i antigues barques
i xarxes,
salabrets i volantins
i aquells fanals
encesos
I la lluna
que esquitxa les
onades de clarors
picant l’ullet a
les sirenes joves.
Peixos difunts,
ofrenes argentades,
encara algun
escamarlant belluga
les seves potes,
inquietants, precises,
i les closques de
musclos i cloïsses
intenten recobrar
la seva vida
tan breu,
sota la llum dels
fluorescents.
Un ram de
julivert, ofrena tèbia,
agombola la
imatge, ingènua i tendra,
d’un sant ben
disposat al sacrifici.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2015