31.8.13

CANÇÓ DE ROTLLANA





Cançó de rotllana

Anem a la fira      
de dalt del turó,
cançons i rialles
de Festa Major.
                           
A la fira hi volten
uns cavallets blancs,
la sella daurada,
les regnes tibants.

Al més brau hi munto,
giren cent miralls,
cap a l'aventura
s'escapa el cavall.

Corre, cavall, corre,
cap on neix el vent,
deixem al darrere
la fira i la gent.

Pel camí ens saluden
fades, bruixes, nans,
reines i princeses,
follets i gegants.

Cap al nord em portes
als palaus de gel.
Cent núvols de sucre
s'escampen pel cel.

-Tinc por, vas de pressa...
-Agafa't ben fort.
-Tornem cap a casa
que em fa mal el cor.

Li dic a l'orella
que ja es va fent tard.
Hi ha vaixells pirata
endins de la mar.

Li poso a la boca
caramels brillants,
confits amb ametlles
que li agraden tant.

-Et tornaré a casa,
abans de la nit.
-Sí, que allà m'hi espera
el germà petit.

Fins una altra tarda,
cavall misteriós!
Ets lliure i salvatge,
com tu no n'hi ha dos.


Júlia Costa. Poemes per a infants (1986)

27.8.13

FER GATZARA, FER TABOLA...





Recupero un poema de fa anys, que va formar part d'un projecte fallit per a un disc de cançons infantils que havia de cantar una dama amb massa feina:

Fer gatzara, fer tabola (1988, cançó infantil)

Fer gatzara o fer tabola,
ni que siguis a l'escola.
Cantar, riure i fer un bon ball.
Xerinola i bona xera,
molta broma cridanera,
saragata i guirigall.
Enrenou, molta barrila,
fins que tots demanin til·la,
disfrutar com un camell.
Embrutar-se com les guiles,
en deu segons fer cent milles
i menjar com un porcell.

Coses tan interessants,
fan al·lèrgia, fan al·lèrgia,
coses tan interessants,
fan al·lergia a tots els grans.

Estar quiets com una roca,
empiocats com una lloca,
i del tot fastiguejats.
Llegir molts llibres didàctics,
detestables i poc pràctics,
amb els fulls desinfectats.
Rentar-se cent cops al dia,
fins que sigui una mania,
l'anar ben net i polit.
Parlar sempre en to correcte,
sense crits, amb molt respecte,
aixecant abans el dit.

Coses tan desesperants,
enlluernen, enlluernen,
coses tan desesperants,
enlluernen tots els grans.

D'això en treus la conseqüència
que has de tenir gran paciència,
amb els que han passat dels vint,
deixant-los per impossibles,
ja que poden ser terribles,
si se'ls desvetlla l'instint.
Que el poder, ara per ara,
és del pare i de la mare
i del veí inoportú,
doncs sabeu que, per desgràcia,
no ha arribat la democràcia
a la llar de cadascú.


Temes tan d'actualitat
no els agrada, no els agrada,
temes tant d'actualitat,
no els agrada dur a debat.





19.8.13

PANORÀMICA

 Panoràmica

Han greixat bé la màquina
que mou les maltempsades,
han comptat els fogatges
i els tributs a cobrar,
han encès les fogates
als barris de barraques
i els hereus amb fortuna
han cobrat dividends.

Els fanals il·luminen
solituds sense èpica,
s’ensopeixen els joves
entre sons estridents
i una pena sobtada
s’estintola a la reixa
rere la qual panteixen
els orats presoners.

A dalt d’una mansarda
un pintor embruta teles
amb imatges ombrívoles
d’inexactes malsons.
Una onada massa alta
arrossega la sorra
on vam escriure un dia
el nom de cada vent.

Júlia Costa, poemes inèdits (2013)

15.8.13

ESTIU A CIUTAT

Estiu


La ciutat, abaltida,
aplega avorriments i estranys viatges
de gent de llocs llunyans.
Baden, interessats,
davant de cases velles retratades
a les guies, que tot ho fan més bell
i desitjable.

Com les dones que surten al cinema
o a la televisió,
així les cases que el turisme cerca
per viure un sol instant al seu costat.
En restarà un retrat, una pel·lícula,
un record per passar als amics pacients
durant vetllades familiars i tendres.

Jo provo de mirar-les amb ulls nous,
van ser cases dels rics, i la besàvia,
havia estat minyona en una d’elles.
Són boniques, estranyes, però al meu barri
hi ha cases més modestes i entranyables.

Ventafocs modernistes, que coneixen
l’olor de sofregit dels rellogats,
la por dels bombardeigs
l’ira dels pobres,
la fam i la misèria i el comiat
d’aquells que milloraren socialment.

I en aquests darrers any, les esperances,
de mig món inquietant, desarrelat:
Els sorollosos americans del sud,
els adroguers paquistanesos,
els africans de tantes procedències,
I els xinesos, atents, a les botigues,
on vénen tot un munt de futileses,
per pocs diners.

Ningú no ens ha ensenyat a estimar el barri.
Qui té diners, quan pot, se’n va per sempre.
Però jo, covarda, com el vell poeta,
he restat al meu barri, i me l’estimo,
encara que no sempre li hagi estat,
tan fidel com caldria. Així és la vida.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

Fotografia de l'autora, Barcelona des de Montjuïc, estiu 2013

4.8.13

SILENCIS D'ESTIU



Alternatives

Llicorella esmaltada, i la gerdera.
O els magatzems farcits de galindaines.

Un forcall de camins, i les bardisses.
O el parpelleig dels fars dels automòbils.

La basarda, la fosca i els silencis.
O el metro pel matí, les multituds.

El giravolt tossut del raspinell.
O mil infants que surten de l'escola.

Un astor vigilant, entre cingleres.
O el divendres, al vespre, en un cinema.

Un petit cementiri, entre xiprers,
i un nínxol sense nom.

O un cementiri immens, quatre xiprers,

i un nínxol sense nom.

Indrets i camins (2006)