FEBRER

Recuperant poemes:

Llum de febrer

L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els Nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

         Un àlbum ple d'imatges oblidades

         o condemnades a l'oblit. Imatges

         d'amics i de parents que ja no solquen

         els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arrosseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora, 2006)

LA BOJA

Dedicat a la Lola, una persona que vaig conèixer al meu barri, quan era petita

LA BOJA

Portava al canastrell un ram de flors pansides

la boja del carrer, en aquells anys perduts,

llegia tot sovint novel·les exhaurides,

i es defensava ardida dels lladres més astuts.

El seu pas oscil·lava, l’estràbica mirada

ens produïa angúnia i temors gratuïts,

deien que era l'efecte d’una guerra passada,

de les bombes caigudes als seu piset petit.

Corrien moltes brames sobre la seva vida,

antics amors malmesos amb un pobre soldat,

i  una mare soferta i un pare molt guillat.

El paisatge proper la va esborrar algun dia,

potser la van recloure al casal dels orats
o se’n va anar al cel tendre de tots els oblidats.

Júlia Costa, poemes inèdits (2013)

ABANS DEL FEBRER

Un poema molt antic, dels anys vuitanta, recuperat del calaix dels records:

Abans del febrer

La ràdio diu que retornarà el fred.

Al capdavall, un hivern sense fred

és un hivern estrany.

Però encara ens sobta el pas de nuvolades,

les glaçades, els caramells de gel,

el gèlid vent, la solitud vençuda

per la florida breu d’un romaní.

Els ametllers comencen a florir

sota el sol i el cel blau d’un matí antic.

Sempre el bon temps acaba per tornar

I també el fred. 

                  Els cavallets de fira

on voltem, amb ridícula supèrbia,

canvien els paisatges amb constància

gronxats per l’aspra meteorologia.

Anticicló, baixes pressions, temperatura

de xafogor i boira gebradora

i núvols prims i aire polar que arriba

de mítics deserts freds d’un nord llunyà

on també hi ha famílies i passions

Infants i vells, enveges, cementiris

I tot allò que sembla original

I diferent, quan ens pertany a mitges.

      Júlia Costa (1984)

PAU A LA GENT DE BONA VOLUNTAT... I A TOTHOM!!!

LLIBRE D'HISTÒRIA

Recupero un vell poema, de quan encara treballava, l'any 1986, temps d'EGB, avui el passat. Potser l'EGB estava prou bé i tot si pensem en com van els resultats escolars del present...

Llibre d'història (1986)

Existeix de veritat aquest carrer tan brut?

La gent a terra, prima, llunyana i malgirbada.

Els infants, arrapats a la vida que passa,

sense sabates. 

                  Sense, res més, que una mirada.

Una mirada plena d'indiferència antiga,

de segles de misèria, de fam sense esperança.

És veritat, potser, que en algun lloc del món,

-un lloc, ara, proper, tot plegat, unes hores

de viatjar en avions confortables i ràpids-

hi ha potser, vius encara, aquests nens sense pressa?

Nens i nenes que ens miren amb ulls esbatanats,

amb el plat a la falda i un menjar repulsiu,

amb mosques al voltat dels seus capets anònims.

Potser també és veritat

qè hi van haver unes guerres,

que aquests gràfics de barres, al costat dels retrats,

són molts milions de morts, pintats d'un sol color.

Fantasmes oblidats, incòmodes, perduts.

També existeixen, doncs, tots aquests nois i noies,

que, indiferents, escolten la meva explicació.

Que tenen plat a taula, sabates i alegria,

ordinadors, viatges, bicicletes, futur.

I jo, que sóc aquí, i sóc també un instant,

en el temps, en la història

de les grans injustícies.

Una engruna en la pols versemblant de les hores,

mentre tasto el gust agre de la felicitat,

encara que no sigui no complerta ni exacta.

Júlia Costa, poemes inèdits (1986)

MARGINATS I ESTRANGERS

Malgirbats estrangers han omplert les voreres,

els carrers són més bruts des que ells han arribat.

Els mira de reüll la dona de la fleca

i el veí que a la tarda senyoreja el terrat.

Ningú no sap d'on són. Desvagats romancegen.

Beuen massa. El seu vi és barat i imprudent,

I  els licors de fassina clandestina s’escolen

al sarró on recol·lecten un tresor innocent.

Pantomima del món, infantesa llunyana,

d’alguna guerra bruta han estat rebutjats

i la sort els oblida i el futur s’ha esberlat.

La caòtica vida al meu barri els aplega,

de vegades no parlen, de tant en tant fan brega,

i un anònim artista els esbossa un retrat.

Júlia Costa, pòemes inèdits, sonets, 2013

Font de la fotografia: http://www.fotocommunity.es/pc/pc/display/10765862

L'ÀLEX, L'AUTISME, EL PROJECTE AGATHA I LA POESIA

Avui es presenta un projecte poètic sobre el tema de l'autisme, al Centre Lleidatà. És un problema que conec una mica pel fet que tinc un nebot autista, l'Àlex, així que de moment hi he col·laborat amb el poema que penjo, dedicat al meu estimat nebot. Per si no fos prou al projecte hi ha implicada la Marta Pérez Sierra, poeta i amiga.

ÀLEX

Al meu estimat nebot, Àlex Costa

En sabem poca cosa dels somnis que t’envolten,

de l’univers on jugues, singular i proper,

de les pors imprevistes que t’escapcen somriures

o del pou on romanen els teus dies més clars.

Diferent de nosaltres, ens has mostrat la terra

on res no és com semblava ni com vam desitjar

però els camins d’esperança, infinits i difícils,

al costat teu se’ns obren cap a nous horitzons.

Desvetlles la tendresa generosa i immensa

dels pares i dels avis, dels oncles i els germans.

Ens hem tornat més savis des que tu ets amb nosaltres

i ens ensenyes a viure sense grans vanitats.

L’enigma no precisa de gaires diagnòstics,

farem per tu el que calgui, que sempre serà poc,

els nostres egoismes esdevenen inútils

davant de la innocència que  acull el teu neguit.

Àlex entremaliat, belluguet i trapella,

follet de les boscúries que no coneixem prou,

encara que aquests versos no arribis a llegir-los

jo per a tu els he escrit, fets amb llum de tardor.

Júlia Costa