FEBRER

Recuperant poemes:

Llum de febrer

L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els Nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

         Un àlbum ple d'imatges oblidades

         o condemnades a l'oblit. Imatges

         d'amics i de parents que ja no solquen

         els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arrosseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora, 2006)

LA FADA DE LA BODEGA

Dibuixos: Bernat Borràs


Recordant l'emblemàtica Bodega Ribas, del carrer de Tapioles, que ja no existeix i que em va inspirar aquest poema i la fada que el protagonitza.

La fada de la bodega

Hi ha un indret arrecerat

ple de botes amb aixeta

i de vi a preu molt barat

on s’hi amaga, sempre inquieta,

una fada del veinat.

Les ampolles de cristall

estan plenes de licors

per donar alegria al ball,

caliu als novells amors

i poesia al badall.

La fada que dorm allà,

i que s’amaga als barrils,

un dia va travessar

muntanyes, boscos ombrils,

i camps de blat de secà.

Dona d’aigua en altres dies,

convertida en un miratge,

va voler canviar de vida

i va encetar un llarg viatge

sense saber on aniria.

Ara sura entre els veïns

del meu barri, gran i brut,

on s’acaben els camins

i s’hi adorm, trist i perdut,

l’escriptor de rodolins.

I una estona cada dia,

quan la gent fa migdiada

i cap persona l’espia

oculta veu i mirada

i un ramell de melangia

a la bodega petita

més famosa del veïnat,

que tot el barri visita

per cercar-hi de bon grat

el líquid que necessita.

Allà escolta a molta gent

que enraona i tafaneja,

sap quins sucs són adients

pels sopars del qui rumbeja

o pels més tristos moments.

Tasta aigües embotellades

als indrets d’on va fugir,

les cerveses més daurades

i una copeta de vi

i orxates ben ensucrades.

I fent veure que no hi és

aprèn el nom de racons

plens de vinyes i cellers,

d’on venen els vins més bons,

del Priorat o el Penedés.

Amb els cilindres daurats

de llaunes de coca-cola

fa castells ben enfilats

quan a les nits està sola

i s’adormen els terrats.

Algun dia marxarà.

No és fada d’amors fidels,

i li agrada viatjar

i fer petites arrels

massa fàcils d’arrencar.

Llavors la gent dels voltants,

que aprop la porta s’aplega,

sentirà, sols un instant,

a la petita bodega

una solitud molt gran.

I ella, qui sap on serà!

Per vinyals de la Terra Alta

o pels camps de l’Empordà,

deixant l’ànima malalta

als qui vénen a comprar.

BALADA DEL TAXISTA IMPACIENT

Fotografia: infotaxi

Balada del taxista impacient

       En memòria d'Enric A.C.

El taxista impacient sap camins i misteris

de la vella ciutat que s’ha fet massa gran,

Coneix tots els racons on s’arrauleix la vida

i  els secrets amagats entre pluges i fang.

El taxista impacient no té por ni migranyes,

sap el camí més curt que porta a tot arreu,

coneix els hospitals on els malalts gemeguen

i les tombes ornades amb el pes d’una creu.

El taxista impacient sap les sales immenses

on la música sona amb el ritme d’un ball,

i els restaurants millors, ambs safates guarnides,

encara que ell potser no hi hagi menjat mai.

El taxista impacient vol fer cent mil viatges

per estalviar diners i fer-ne un de molt llarg,

en un vaixell pirata, de veles desplegades,

sota estels de llegenda, damunt de càlids mars.

El taxista impacient estima la contrada

on el seu automòbil explora intimitats.

Reconeix la passió al llac d’una mirada

quan porta algú a un indret on l’estan esperant.

El taxista impacient s’ha perdut algun dia

al laberint feixuc de difícils senders,

però és expert en camins i ha retrobat la vida

i l’adreça buscada per inquiets viatgers.

El taxista impacient té casa i té família,

un retrat emmarcat mostra dona i infants,

Té un port assegurat on s’encalmen les aigües

i un carrer que és el seu, al cor de la ciutat.

Algun dia, qui sap, deixarà aquesta feina,

i farà un gran viatge sent ell el passatger,

llavors enyorarà la perduda impaciència,

i els carrers oblidats l’enyoraran també.

    Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

LÍNIA VERDA

Línia verda

Navego en un vaixell sense mar ni paisatges,

on comparteixo instants que no tornaran més

Escolto mil converses que suren i s’escampen

 i contemplo amb recança la gent que no conec.

Hi alguns llibres oberts on navegants anònims

cerquen tendres paraules o somnis infidels

i diaris gratuïts plens de notícies tendres

i mares amb infants dormint als seus cotxets.

Els joves estudiants acaronen llibretes,

els lladres descoberts sotgen els viatgers.

Els rostres s’emblaquinen sota la llum somorta

i l’aire que s’escampa és massa humit i fred.

Tots tenim una història precisa i delicada

que compta amb un inici i amb un acabament,

Tots compartim aquesta quietud contemporània

a tots, sense sortida, ens escapçarà el temps.

Els camins de la fosca fan la ciutat petita.

Al final de la ruta ens espera un indret,

una escala mecànica que ens portarà a la vida

entre núvols i arbres, que acarona els carrers.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006).

EL FUTUR REMOT

El futur remot

Quan la tardor de les veremes

ompli les botes del celler

I el trull recobri sang novella,

jo no hi seré.

Quan la carena s’ennuvoli

i el fred despulli el bosc sencer

i ja fumegin sopes d’oli,

jo no hi seré.

Quan el soroll d’algun Nadal

atapeeixi el meu carrer

i hi hagi estels al vell fanal,

jo no hi seré.

Quan torni el sol a la drecera,

i el dia allargui un xic el ble

i  ompli la boira la vorera

jo no hi seré.

Quan un abril desconegut

faci poncelles al roser

i obri els borrons de l’arbre eixut

jo no hi seré.

Quan el sol sembri a les onades

una escalfor del goig que ve

i vanitats recuperades

jo no hi seré.

Júlia Costa, La pols dels carrers (Meteora, 2006)