1.5.12

LÍNIA VERDA




Línia verda


Navego en un vaixell sense mar ni paisatges,
on comparteixo instants que no tornaran més
Escolto mil converses que suren i s’escampen
 i contemplo amb recança la gent que no conec.

Hi alguns llibres oberts on navegants anònims
cerquen tendres paraules o somnis infidels
i diaris gratuïts plens de notícies tendres
i mares amb infants dormint als seus cotxets.

Els joves estudiants acaronen llibretes,
els lladres descoberts sotgen els viatgers.
Els rostres s’emblaquinen sota la llum somorta
i l’aire que s’escampa és massa humit i fred.

Tots tenim una història precisa i delicada
que compta amb un inici i amb un acabament,
Tots compartim aquesta quietud contemporània
a tots, sense sortida, ens escapçarà el temps.

Els camins de la fosca fan la ciutat petita.
Al final de la ruta ens espera un indret,
una escala mecànica que ens portarà a la vida
entre núvols i arbres, que acarona els carrers.


Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006).