LÍNIA VERDA

Línia verda

Navego en un vaixell sense mar ni paisatges,

on comparteixo instants que no tornaran més

Escolto mil converses que suren i s’escampen

 i contemplo amb recança la gent que no conec.

Hi alguns llibres oberts on navegants anònims

cerquen tendres paraules o somnis infidels

i diaris gratuïts plens de notícies tendres

i mares amb infants dormint als seus cotxets.

Els joves estudiants acaronen llibretes,

els lladres descoberts sotgen els viatgers.

Els rostres s’emblaquinen sota la llum somorta

i l’aire que s’escampa és massa humit i fred.

Tots tenim una història precisa i delicada

que compta amb un inici i amb un acabament,

Tots compartim aquesta quietud contemporània

a tots, sense sortida, ens escapçarà el temps.

Els camins de la fosca fan la ciutat petita.

Al final de la ruta ens espera un indret,

una escala mecànica que ens portarà a la vida

entre núvols i arbres, que acarona els carrers.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006).