Somni

Somni

Aplego una flor oblidada

i guaito el vol d’un ocell,

esbrino el pas d’una fada

i pinto el cel de vermell.

Omplo d’estels l’escocell,

i escric amb rella d’arada

camins fets de vi novell.

Alço els ulls cap el no res,

veig el far a la muntanya,

oblido el primer promès

i m’amaro de migranya

i guaito la forma estranya

d’un miratge amb foc encès,

teixit amb seda d’aranya.

Passo retrats oblidats

d’excursions a llacs i prades

dins d’àlbums abandonats,

a dins de capses arnades.

Cullo ramells d’arracades

i m’enfilo pels terrats

i per parets esmolades.

No tinc res i tot és meu,

la ciutat no té fronteres,

m’esmunyo per tot arreu,

mig de broma, mig de veres.

No vaig ni en cotxe ni a peu,

i  al caliu de les voreres

hi madura el meu conreu.

Tinc el temps que ve i se’n va

i  els minuts sense recança,

Amago l’olor del pa

al fons d’una vella estança.

Convido amics a la dansa

però abans els porto a sopar

a l’Hostal de l’Esperança.

La pols dels carrers. Editorial Meteora

Oblits

Puc passejar a les hores de feina de tants altres

per carrers que m’obliden, per carrers que han perdut

les botigues antigues on un dia guaitava

aparadors farcits d’objectes imposibles.

Vagarejo i observo els ignorants turistes

que intenten en debades fer etern aquests segons.

Jo també he estat turista, ignorant i perduda,

I  he intentat omplir un àlbum amb moments engrunats.

 

La memòria em traeix, he oblidat moltes coses,

m’emociona algun rètol amb més de cinquanta anys,

tot és tan fugisser, tan estantís, tan fràgil,

com nosaltres mateixos, viatgers de l’absurd.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

 

Requalificacions

El cementiri de Les Corts

El cementiri on hi ha les poques restes

dels meus avantpassats de mort recent

es troba avui al mig de moltes cases

i de camins per on jovent d’avui

riu d’un futur que encara no coneix.

Té a prop hotels per a turistes rics,

esportistes d’elit, gent ben peixada,

i malgrat el silenci que l’envolta

ben a prop passen, escurçant l’espai,

automòbils brillants, de coloraines.

Ai, la deessa Cobdícia, tan inquieta,

fa molt temps que mesura superfícies

pels carrers on les tombes s’abalteixen,

quan veu que les tres Parques, ben badoques,

fullegen un catàleg de catifes.

Jo sé que compta l’or que aplegarien

els seus devots, avui tan accessibles,

I medita en excuses versemblants

per fer l’expropiació, en algun moment

d’alça de preus dels habitatges cars.

Potser ens amollaran una bosseta

amb trenta duros fets de xocolata

als propietaris dels forats antics,

i ens diran que la vida continua,

que la ciutat, al capdavall, s’estén,

i  no vol ja cotilles obsoletes.

La Dama que passeja vora nostre

amb la dalla guarnida de floretes,

com si fos l’arbre nou d’una enramada,

diu que tant se li en dóna. Al capdavall,

aquí o en qualsevol altra contrada

ella hi tindrà la feina més segura

que el funcionari antic de més prestigi

a un despatx important de la batllia.

Júlia Costa. Poemes inèdits

Imatge manllevada al blog De les Corts a Gràcia

HIVERN

Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.

Pluja a les mans,
Estels de purpurina
Damunt el glaç.

Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.

Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.


Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.

Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.

Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells


Júlia Costa. Poemes inèdits

Enganys

Trafolleria periodística,

mitges paraules al rebost,

un suau perfum d’ensarronada,

i un color groc de frau barat.

Música feble que barbolla

temes d’amor i falsedat,

lletres que canten la patota

d’una justícia de lloguer.

Apelagoses xerrameques,

argúcies velles del temps nou,

maldestres trucs d’il·lusionista,

trampes llustroses dels experts.

Es dissimula la galvana

amb paperassa de colors,

amb estadístiques i informes,

i amb grans projectes a bon preu.

Res de nou, doncs. El desengany

planeja al cel de les misèries,

i els triomfadors, invulnerables,

creuen que són imprescindibles.

      Júlia Costa. Poemes inèdits

LA CENDRA DELS ANYS (3)

LA CENDRA DELS ANYS

Una primera prova de modest vídeo promocional... Un cop acabat m'he adonat, coses d'aprenenta, que m'he deixat la fotografia del llibre i una referència al fet que es tracta d'una novel·la del cicle d'USERDA.

EL FORASTER

Algú m'ha fet notar el pes del clarobscur en els títols dels meus llibres: Ombres, La pols dels carrers, Retorn a les boires, L'inici del capvespre, La cendra dels anys. Al cadavall, així és la vida, llum, foscor i moltes zones intermitges on passat i present es confonen i on la vida i la mort no tenen uns límits clars.

Per a tots aquells i aquelles a qui els agraden les històries familiars, amb personatges de gruix sotmesos al pes de la història. Si fos una pel·lícula en lloc d'un llibre veuríeu com un home encara jove, però ja al llindar de la maduresa assolida recorda un viatge no massa llunyà, per una carretera al capvespre, al final del qual hi trobaria, encara, un d'aquells pobles que semblen oblidats pel temps i la modernitat. 

Una novel·la més del cicle d'Userda.

El foraster

Fa mes de set anys del meu retorn a Userda. La meva vida va fer un tomb, després d’aquell estiu i ara hi pujaré altra vegada amb la Raquel, per dipositar les cendres de la Núria a la tomba familiar, sota l’àngel de la mort. Hi tornarem amb la tardor, sobtada i freda, que acaba en aquells paratges de forma contundent amb els estius xafogosos i inconstants. Malgrat tot el que ha passat, malgrat que crec haver encarrilat la meva vida d’una forma més sòlida i convencional sempre seré, d’alguna manera, un foraster a tot arreu. A la gran ciutat i entre els paisatges ombrívols d’Userda. Tots som una mica forasters al món que ens acull i que potser és l’únic que existeix, de fet. La Núria és morta. Tots hem de morir, vet aquí l’única certesa. La resta és fullaraca, literatura. Hem fet el que ella volia, incineració, acabar els tràmits per cedir Can Cabanell als poders públics, repartir la seva herència entre la família de forma equitativa i justa, per tal que no hi hagi problemes, encara que em temo que sempre hi ha qui es creu perjudicat en aquests casos, perquè tots tenim el nostre punt de corrupció i cobdícia, al capdavall. Hi faran un museu comarcal convencional, a Can Cabanell. Eines del camp, antigues fotografies esvaïdes que mostraran imatges de la vida rural, informacions sobre les guerres carlines, sobre la guerra civil en aquells paratges. Retrats del besavi Cabanell en uniforme de campanya, de les festes al castell, de gent que ja ningú no sap qui són, amb alguns personatges coneguts en el retrat de grup: un escriptor, un pintor, un escultor, tots ells numerats o marcats amb una creueta. Audiovisuals que faran referència a la vida d’abans, les quatre estacions en cinc minuts, dos-cents anys de tragèdies en mitja hora, una mica de cultura de consum per a excursionistes apressats que intenten arribar a Solanes des d’Userda i que aprofiten la travessa per donar una mirada a tot allò que ve a les guies convencionals: dolmens, ermites romàniques, museus, monuments. Tot passat pel sedàs del present, asèptic i sense fetors físiques ni morals, adient per a tota mena de públic..

Un home encara jove, un actor sense feina ni perspectives, torna al poble on, de petit, estiuejava amb els seus pares i allà... 

Un mosaic de personatges i situacions lligades als fets que han sacsejat la societat catalana durant els dos darrers segles. Una narració sobre el passat però també sobre el present, és clar.