6.1.11

Requalificacions







El cementiri de Les Corts



El cementiri on hi ha les poques restes
dels meus avantpassats de mort recent
es troba avui al mig de moltes cases
i de camins per on jovent d’avui
riu d’un futur que encara no coneix.

Té a prop hotels per a turistes rics,
esportistes d’elit, gent ben peixada,
i malgrat el silenci que l’envolta
ben a prop passen, escurçant l’espai,
automòbils brillants, de coloraines.

Ai, la deessa Cobdícia, tan inquieta,
fa molt temps que mesura superfícies
pels carrers on les tombes s’abalteixen,
quan veu que les tres Parques, ben badoques,
fullegen un catàleg de catifes.

Jo sé que compta l’or que aplegarien
els seus devots, avui tan accessibles,
I medita en excuses versemblants
per fer l’expropiació, en algun moment
d’alça de preus dels habitatges cars.

Potser ens amollaran una bosseta
amb trenta duros fets de xocolata
als propietaris dels forats antics,
i ens diran que la vida continua,
que la ciutat, al capdavall, s’estén,
i  no vol ja cotilles obsoletes.

La Dama que passeja vora nostre
amb la dalla guarnida de floretes,
com si fos l’arbre nou d’una enramada,
diu que tant se li en dóna. Al capdavall,
aquí o en qualsevol altra contrada
ella hi tindrà la feina més segura
que el funcionari antic de més prestigi
a un despatx important de la batllia.

Júlia Costa. Poemes inèdits

Imatge manllevada al blog De les Corts a Gràcia

2 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Curiós poema i bonic ¡¡¡

Júlia ha dit...

és que sempre que vaig per allà, Miquel, penso... segur que hi ha molts que s'ho miren amb cobdícia, he, he.