POSTAL DE NADAL

NADAL 2017

Ara és el temps dels records que retornen,

l’època freda que encalça el futur,

la de nits llargues i neu a muntanya,

la  de botigues farcides de fum.

En aquests dies la molsa s’escampa

damunt la terra abaltida i silent,

i les cançons oblidades reviuen

i uns reis segueixen la ruta del vent.

Potser les coses no són com voldríem

i el desengany s’arreceri al llindar,

i ens anguniegi aquest buit de l'absència

dels qui algun dia vam poder estimar.

I malgrat tot, una nova esperança

s’encén a un cel amagat i remot,

rere les tendres bombetes de fira

i avets guarnits que  s’enyoren del bosc,

mentre un infant, el petit de la casa,

ens enfarina teulades i pous,

a aquest Betlem a la mida dels àngels,

amb serralades de suro cendrós.

Torna la llum, amagada i pregona,

espurna lleu d’un estel de cartró.

I una miqueta de pau entendrida

esquitxa el cor d’un escèptic pastor.

Júlia Costa, poemes inèdits, Nadal 2017

FINAL DE NOVEMBRE

Per camins d'incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s'esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira
de Nadal, tot s'avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l'atur.

Botiguetes absurdes
ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres
els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d'altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d'un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen
que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d'un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.

Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula
i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m'expliquen
els saberuts d'avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d'aquest món tan absurd?

PEIXOS A L'AQUARI

Llisquen els peixos, desconeixen límits,
no saben que no són a l'oceà,
que tan sols neden entre els decorats
de l'aquari d'un museu modern.

Els dibuixem mentre els minuts s'escolen
en aquest mar tan limitat on suren
els vells records i les paraules tendres,
peixos perduts entre coralls de plàstic.

Potser són prou feliços. O inconscients.
Expliquen els etòlegs saberuts
i els filòsofs que pensen i mediten
que ells no poden saber que han de morir. 

Són tan bonics! Semblen de sucre candi,
de cristall de colors, se'ls transparenta
l'espina que sosté el seu cos tan fràgil
però més àgil que el meu, entre les aigües.

Llisca el pinzell, sucat en l'aquarel·la
damunt del meu dibuix, massa maldestre,
i ells s'esmunyen, gentils, entre les roques
d'un fons marí que sembla ben real.

EL MEU MAL NO VOL SOROLL

El meu mal no vol soroll
ni crits dels abanderats
ni trets d'armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.

El meu mal no vol soroll
ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.

El meu mal vol pau senzilla
poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.

No és pas estrany, el meu mal:
el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.

Joves ardits i amb coratge
em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo 
en encetar el meu viatge.

El meu mal no vol remor,
l'experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.

No em jutgeu sense pietat
si els himnes ja no em fan peça,
si m'amara la tristesa
i defujo tot combat.

El meu mal no vol res més 
que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.

No em mouen les profecies
ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.

El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S'abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.

El meu mal és mal de vida,
malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l'eixida.


Júlia Costa
Poemes inèdits, 2017

EL RIU

No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d'escassedat i deixadesa.

L'Ebre té avui la llum d'un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n'ha sabut el tast
i els perills i n'ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.

Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d'un bàndols o de l'altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d'un passat que no hauran de patir mai.

He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l'enllotada bassa,
orenetes d'avui, que s'empassaven
els insectes daurats de vida efímera.

Les criatures juguen i s'encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s'ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017

NOSTÀLGIES ESTIVALS

L'estiu té solituds i fins i tot
sento l'absència dels qui ja són morts
amb més intensitat que quan l'hivern
escampa l'escalfor de tantes festes
al meu entorn.

L'estiu és un final, la vida passa
entre la xafogor de la ciutat
i les platges on sembla que un mar fràgil
s'empassi navegants i nedadors
en l'anònim conjunt que conformem
els éssers vius, damunt la sorra tendra.

A muntanya és encara més palesa
aquesta solitud. A poc a poc
s'escurcen ja les tardes. Els camins
semblen perdre's al fons dels horitzons
en el no res del mar de les distàncies.

Deu ser l'edat, em dic. Però m'enganyo,
ja quan era petita, quan la vida
estenia misteris davant meu
i tantes existències imprevistes,
sentia, com avui, de tant en tant,
a l'estiu, sota el sol tan inclement,
una mena d'enyor desesperat
que congriava tristors inexplicables
que irritaven, recordo, a la gent gran
del meu entorn, car no les entenien.

Tornarà la tardor, serem més grans,
la fresca forjarà seguretats
i ganes de sortir a escampar la boira
sense aquestes frescors artificials
que ens aclaparen i que fan que estiguin
les finestres tancades, soterrats
al cau dels somnis fets de migdiades.

La gent, per oblidar les solituds,
viatja i es distreu. I quan acaba
el viatge, t'ensenya, melangiosa,
un munt inútil de fotografies
i filmacions. Inútil esperança
de fer eterns els minuts que han esberlat
cercant qui sap quins móns sense sentit.



Imatges i paraules, poèmes inèdits, Júlia Costa, 2017

RUNES POC VALORADES PELS EXPERTS

Las runes d'unes cases decadents

conformen un paisatge de teatre

i al fons, uns quants pintors contemporanis

poc cotitzats i amb poques ambicions

hi han pintat un mural decoratiu.

Com que no són romanes ni romàniques,

ni ens evoquen revoltes arrauxades,

les pedres no desvetllen inquietuds

de saberuts historiadors fatxendes,

ni de veïns amants d'això que en diuen

avui 'memòria històrica', memòria

que s'adapta ben bé com plastilina

al que convé que recordem, encara

que ni tan sols hagués esdevingut

en cap moment, al menys com ens ho expliquen.

Aquí hi havia un edifici rònec,

una escola de pobres i, qui sap

quines altres misèries s'hi aplegaven.

Costa molt  de passar de vell a antic

i  ser ben valorat per als ser-ciències.

Si jo manés, ho deixaria així,

finestres que no tenen cap mirada

i aquests colors al fons, que en el futur

seran, potser, art de culte vanguardista.

Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits

EL NOM NO FA LA COSA

Júlia em dic i Júlia em deia

i era nom poc apreciat,

al llarg de la meva vida

poques Júlies m'he trobat.

Però com que la moda mana

fa uns vint anys, si fa no fa,

el meu nom va fer fortuna

i ara moltes Júlies hi ha.

Abans deien que tenia

nom de vella, ara ja no,

ara ja a tothom li plau

aquest nom tan rebufó.

Jo volia dir-me Rosa,

és un nom que ja no agrada,

¿què hi ha més bell que una rosa

tan bonica i perfumada?

Els gustos sempre canvien,

i, ves, toca el nom que toca,

ja n'he vist de tots colors

i ara el meu fins fa patxoca,

Però quan vaig pel carrer

i escolto avis mainaders

que acomboien noves Júlies

em sap greu, no hi puc fer més.

Avui, dia de la santa,

santa Rita el comparteix,

santa Rita fa impossibles,

i jo no puc fer el mateix.

Així doncs, em felicito,

els sants no són com abans,

portem el nom que portem

i al capdavall ens fem grans.

I és que el nom no fa la cosa,

i a Romeu va dir Julieta

que si s'hagués dit Pepito

li hagués fet igual l'aleta.

Va ser el nom d'una pobra àvia

morta jove i poc feliç,

no la vaig poder conèixer

i va viure un temps molt trist.

Jo no em queixo de la vida,

he viscut uns anys millors,

només tenim un temps nostre,

ningú no en pot tenir dos.

I aquí acabo aquest dilluns

un poema fet a raig

amb el qual em felicito

aquest vint-i-dos de maig,

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017

ENDERROCAMENTS

Sota les runes dormen esperits 
de gent antiga, humil, treballadora,
potser arrauxada, ingènua, amb esperances,
que organitzava festes i ballades
i conspirava contra un món hostil.

Avui el pas dels anys ha trencat mites,
els lideratges eren enganyosos
                            com els d'avui,
al capdavall és fàcil
fer enfilar somnis als desheretats.

Més endavant hi van vendre automòbils
usats, 
                  joies d'un temps 
que començava, lent, a enlluernar-se
amb rentadores i televisions
i d'altres meravelles que es venien
a terminis, però que simbolitzaven
una fita important per als més pobres.

I després, un garatge decadent
va acollir cotxes nous.
                        Hi havia un home
de pell fosca, que quan mig s'avorria
tocava una guitarra en un racó,
assegut al davant d'un munt d'estampes
acolorides, on els futbolistes
de prestigi, els triomfadors d'avui
mostraven a la gent la seva història
de diners, trumfos, èxits i fracassos.

Ara hi faran, expliquen, pisos nous,
de luxe, inabastables als més pobres,
mig milió d'euros. Per als inversors
això no és res. 
                    Els joves que s'apleguen
els vespres, ben a prop d'aquestes runes,
prou feina tenen per a sobreviure
i per poder fer gresca a preus barats
en aquest temps de somnis tan efímers.

Tot serà runes en algun futur
per tal que els arqueòlegs de demà
puguin elaborar una teoria
sobre un passat que no hauran conegut.

I els turistes, si passen pel davant
del que hi hagi aleshores a l'indret
escoltaran explicacions absurdes
sobre revolucions, guerres i paus,
mentre el món continua tan galdós
                                        com sempre. 

  Vet aquí com son les coses.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017

IMATGES VIRTUALS

Avui resulta fàcil

retratar els tons daurats del cel ponent,

la lluna plena de Setmana Santa,

els esfilagarsats núvols, tan fràgils,

les flors obertes, els insectes hàbils,

els horitzons, la pluja, 

i tantes boires

com embolcallen els paisatges tendres.

En el temps dels meus avis i besavis

els records eren ombres,

                                   la memòria

no tenia suports ni massa rostres

de gent antiga. Per això es conserven,

amb certa reverència, las imatges

d'aquella gent que un dia ens precediren:

dames serioses, avis de cartró,

                                   infants mudats, 

tots ells, gairebé sempre,

davant d'un escenari de teatre,

conscients de la posteritat que els encalçava.

Amb imatges o sense, què hi farem,

la vida passa i tots passem.

                                      S'esborra

aquesta nostra breu petjada humana

i aquests capvespres bells i lluminosos

que la gent penja avui a tot arreu

no seran res. 

                           I tots nosaltres

serem ja uns esperits acomplexats

que caminen, errants,

pels camins de l'absència,

com si no haguéssim

ni tan sols viscut mai.

                                   I malgrat tot

algú mostrarà trets que ens van pertànyer,

un nas més prominent, un cop de geni,

afició a dibuixar o a fer bugada,

la resta d'aquests gens supervivents

en l'herència ancestral que l'acomboia

sense ser-ne conscient.

                             També aleshores

retrataran capvespres lluminosos

i encara que tot tingui explicació

a través de mirades objectives

de científics, experts en tantes coses,

encara els semblarà un estrany miracle

l'espectacle ancestral d'un cel magnífic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017

FLOREIX EL ROMANÍ...

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d'abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s'escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s'esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l'esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m'acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s'ha d'acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d'un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m'aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l'abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.

Júlia Costa, poemes inèdits (2017)

HAN PASSAT TRETZE ANYS I EL MON SEGUEIX DONANT VOLTES

Ahir va fer tretze anys de l'atemptat de l'onze de març, a Madrid. Jo era a l'aula d'informàtica, aleshores n'era la coordinadora, i una companya va entrar esverada i em va explicar que a Madrid havia explotat una bomba, que hi havia més de vint morts, i va començar a cercar informació a la xarxa. Aquell nombre inicial es va multiplicar per deu i els fets van tenir conseqüències diverses, aquelles van ser unes víctimes incòmodes en molts aspectes, per desgràcia.

Anys després vaig anar a Madrid i vaig visitar el memorial que se'ls havia dedicat, a l'estació. Aleshores estava cuidat però fa un temps algú va cridar l'atenció sobre la deixadesa en la qual havia caigut aquell espai. M'imagino que enguany el deuen haver endreçat, s'ha inaugurat un monument i tot i els poders públics han aprofitat l'avinentesa per sortir als diaris. La historia dels atemptats i de tot el que va passar després va evidenciar moltes de les febleses d'una Pell de Brau, amb país nostrat inclòs, que no acaba de trobar el seu camí i on tot topa amb capelletes, partidismes, prejudicis, fatxenderies i covardies.

Els problemes als avions han generat un munt de mides de seguretat que freguen l'absurd, però resulta impossible establir aquestes mides tan exagerades al món quotidià dels metros i els trens de rodalies, és clar, on resultaria molt fàcil fer-ne una altra de grossa si en algun moment quatre desgraciats a qui han adoctrinat es veiessin empesos a venjar-se d'un món injust estossinant innocents que tenen poc a veure amb els seus problemes. Quan passa el que sigui, avui, ens envien els psicòlegs i es generen protocols però poden passar tantes coses que hem d'assumir que fins en el món ben peixat que ens envolta ens cal anar a les festes amb el cor esforçat, com a la guerra, com va escriure Maragall en el temps de la bomba del Liceu.

Amb motiu de l'atemptat la televisió, aquells dies, va aturar la programació, amb dues excepcions: va continuar l'emissió de publicitat i no es va suprimir el futbol, faltaria més. A això de la publicitat fa referència aquest poema que vaig escriure aleshores i que més endavant es va publicar, amb d'altres, a La Pols dels Carrers.  El recupero avui, per recordar, però ens enganyem a fons si pensem que en no oblidar evitem que els disbarats es repeteixin. La publicitat, amb el consum que se'n deriva, i el futbol, però també un esport de consum de masses que avui ens paralitzarà la ciutat durant tot el matí, evidencien el surrealisme vital del qual escrivia fa poc en l'altre blog. Potser és que ens calen aquestes frivolitats, per sobreviure amb una mica d'alegria vital, ni que sigui de plàstic, qui sap. Els opis del poble, avui, compten amb un munt de variables. Un altre tema és si es pot viure sense una mica d'opi.

FEM UNA PAUSA, PER ANAR A PUBLICITAT

(11-3-2004)

La televisió parla de desgràcies i penes

de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.

Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda

i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera

i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,

els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.

la violència arrossega els infants i les cases

i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva

i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora

i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet

i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures

i s’apaga el cinema i el teatre i el ball,

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis

entonen un rosari de greus frivolitats

i obren el seu mercat de productes inútils

sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat del món i de la vida

sempre roman obert, proper i acolorit,

al racó de la llar on plorem infortunis

i apedacem amb cura un mitjó foradat.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora. 2006)

RESIGNACIONS

La ciutat, ni llunyana ni propera,
acull els esperits dels resignats:

els escriptors inèdits,
sense fama
i amb talent condemnat a fer-se fum,
poetes ignorats 
o poc llegits,
actors i actrius que foren secundaris,
amables rostres d'un repartiment
on mai van ser els primers 
ni inoblidables,
ballarines efímeres, etèries,
sense sort ni mitjans ni tan sols feina,
dependents  de comerç, 
sense botiga pròpia,
emprenedors que es varen arruïnar
malgrat el seu enginy,
les malcasades,
que creien que l'amor era una sòlida
raó per a una vida compartida,
els concos vells 
que van deixar passar
la joventut, cercant una princesa,
el pintor de parets 
que potser un dia
va voler ser Picasso,
la metgessa
impotent quan moria aquell infant
que no va tenir temps de resignar-se,
la mestra, 
que ensenyava bajanades
i avui recorda les lliçons inútils
convertides en dogmes estantissos,
el paleta, 
enfilat a les teulades
de cases que en cap cas serien seves,
músics sense auditoris, 
condemnats
al racó d'un carrer on tot just s'aturen
quatre passavolants,
el futbolista
que jugava tan bé i no va passar
d'un equip de tercera regional,
el lluitador per tantes grans idees
que contempla, 
impotent,
com els fatxendes
somriuen als cartells electorals,
i el pidolaire
que un dia va ser infant, va tenir somnis
modestos,
una casa, una família, 
una feina 
malgrat que fos precària,
una vida mediocre però segura,
i avui dorm al portal d'un gratacels
on s'apleguen els somnis impossibles
dels resignats anònims del demà.

Julia Costa, poemes inèdits, 2017

SANT PAU DEL CAMP

On el món del present aplega vida

humil, i passatgers de tot arreu,

al costat d'una escola sorollosa

on els infants aprenen a estimar-se

malgrat els prejudicis i les pors,

al camí cap a la ciutat fatxenda,

que passa per bars vells, botigues noves,

mercenaris amors, amb grans fornades

de noies destinades a l'oblit,

i per l'amable magatzem de somnis

on s'acullen històries del cinema

a preu modest, amb marginats que dormen

arrecerats als murs contemporanis,

a prop d'un animat poliesportiu

on els adolescents que s'enamoren

per primera vegada, fan barrila

sense pensar en futurs ni en galindaines, 

Sant Pau del Camp, testimoni dels segles,

em veu passar sovint i li dedico

el record de pregàries oblidades

al cartipàs de la meva infantesa.

Alguns carrers amb noms de sants aplegeun

pecats antics, de dames del capvespre, 

d'aquí que un d'ells, després dels sants, recordi 

la redempció de pobres penedides

que la misèria va confondre un dia

amb pecadores de categoria,

aquelles que poblaven enjoiades

les llotges cares del Liceu proper,

allà on el carreró dels més humils

desemboca a la Rambla sempre plena

de gent d'aquí i d'allà, que, encuriosida

retrata les escenes pintoresques

d'un decorat que amaga les misèries.

Aquí els records de la infantesa suren,

i veig encara, de la mà del pare,

acostar-se una tieta resistent,

cosina del meu avi, ben mudada,

amb el tortell tan bo de can Massana

i un paquet misteriós amb la joguina

que al seu carrer de Santa Margarida

havien dut els reis, per a nosaltres,

mentre els embriacs insomnes inquietaven

la innocència d'aquells dies de festa.

Vells jubilats encara tenen cura

d'uns horts moderns, com els monjos d'abans,

on l'univers, contradictori i tendre,

atemporal, romàntic i maldestre,

atura el temps, oblida les mancances

i forneix esperança als pelegrins.

Sant Pau del Camp espera i reconforta,

i escampa el seu alè d'eternitat

entre els sorolls de la ciutat inquieta,

com un oasi de sagrats silencis

on jo destijaria fer ben meus

tots els llenguatges, tots els déus possibles,

totes les pàtries, totes les ciutats

i totes les riqueses que no poden

comprar res més que pau entre tants dubtes

o una almosta de fe en què tot millori

per a tothom. 

                    La història es fa petita

davant del campanar, i el sol escampa

vida, llum i esperança inalterable

damunt de tots nosaltres, amb tendresa.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017