12.8.17

EL RIU


No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d'escassedat i deixadesa.

L'Ebre té avui la llum d'un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n'ha sabut el tast
i els perills i n'ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.

Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d'un bàndols o de l'altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d'un passat que no hauran de patir mai.

He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l'enllotada bassa,
orenetes d'avui, que s'empassaven
els insectes daurats de vida efímera.

Les criatures juguen i s'encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s'ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017

1 comentari:

Tot Barcelona ha dit...

salut...molta salut.