1.2.17

RESIGNACIONS


La ciutat, ni llunyana ni propera,
acull els esperits dels resignats:

els escriptors inèdits,
sense fama
i amb talent condemnat a fer-se fum,
poetes ignorats 
o poc llegits,
actors i actrius que foren secundaris,
amables rostres d'un repartiment
on mai van ser els primers 
ni inoblidables,
ballarines efímeres, etèries,
sense sort ni mitjans ni tan sols feina,
dependents  de comerç, 
sense botiga pròpia,
emprenedors que es varen arruïnar
malgrat el seu enginy,
les malcasades,
que creien que l'amor era una sòlida
raó per a una vida compartida,
els concos vells 
que van deixar passar
la joventut, cercant una princesa,
el pintor de parets 
que potser un dia
va voler ser Picasso,
la metgessa
impotent quan moria aquell infant
que no va tenir temps de resignar-se,
la mestra, 
que ensenyava bajanades
i avui recorda les lliçons inútils
convertides en dogmes estantissos,
el paleta, 
enfilat a les teulades
de cases que en cap cas serien seves,
músics sense auditoris, 
condemnats
al racó d'un carrer on tot just s'aturen
quatre passavolants,
el futbolista
que jugava tan bé i no va passar
d'un equip de tercera regional,
el lluitador per tantes grans idees
que contempla, 
impotent,
com els fatxendes
somriuen als cartells electorals,
i el pidolaire
que un dia va ser infant, va tenir somnis
modestos,
una casa, una família, 
una feina 
malgrat que fos precària,
una vida mediocre però segura,
i avui dorm al portal d'un gratacels
on s'apleguen els somnis impossibles
dels resignats anònims del demà.

Julia Costa, poemes inèdits, 2017

5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Así es. Tal como nos lo explicas en forma de poema.
Una abraçada.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Tal com és... Abraçades, Júlia.

Júlia ha dit...

Miquel, Teresa, gràcies pel comentari!

gloria abras pou ha dit...

Lúcid i rítmic com el pas dels dies anònims pels anònims.

Josep Aguilera Torres ha dit...

La resignació es una malaltia que s'està converting en una epidemia contra aquesta societat.
Una abraçada!!