21.1.17

SANT PAU DEL CAMP


On el món del present aplega vida
humil, i passatgers de tot arreu,
al costat d'una escola sorollosa
on els infants aprenen a estimar-se
malgrat els prejudicis i les pors,
al camí cap a la ciutat fatxenda,
que passa per bars vells, botigues noves,
mercenaris amors, amb grans fornades
de noies destinades a l'oblit,
i per l'amable magatzem de somnis
on s'acullen històries del cinema
a preu modest, amb marginats que dormen
arrecerats als murs contemporanis,
a prop d'un animat poliesportiu
on els adolescents que s'enamoren
per primera vegada, fan barrila
sense pensar en futurs ni en galindaines, 
Sant Pau del Camp, testimoni dels segles,
em veu passar sovint i li dedico
el record de pregàries oblidades
al cartipàs de la meva infantesa.

Alguns carrers amb noms de sants aplegeun
pecats antics, de dames del capvespre, 
d'aquí que un d'ells, després dels sants, recordi 
la redempció de pobres penedides
que la misèria va confondre un dia
amb pecadores de categoria,
aquelles que poblaven enjoiades
les llotges cares del Liceu proper,
allà on el carreró dels més humils
desemboca a la Rambla sempre plena
de gent d'aquí i d'allà, que, encuriosida
retrata les escenes pintoresques
d'un decorat que amaga les misèries.

Aquí els records de la infantesa suren,
i veig encara, de la mà del pare,
acostar-se una tieta resistent,
cosina del meu avi, ben mudada,
amb el tortell tan bo de can Massana
i un paquet misteriós amb la joguina
que al seu carrer de Santa Margarida
havien dut els reis, per a nosaltres,
mentre els embriacs insomnes inquietaven
la innocència d'aquells dies de festa.

Vells jubilats encara tenen cura
d'uns horts moderns, com els monjos d'abans,
on l'univers, contradictori i tendre,
atemporal, romàntic i maldestre,
atura el temps, oblida les mancances
i forneix esperança als pelegrins.

Sant Pau del Camp espera i reconforta,
i escampa el seu alè d'eternitat
entre els sorolls de la ciutat inquieta,
com un oasi de sagrats silencis
on jo destijaria fer ben meus
tots els llenguatges, tots els déus possibles,
totes les pàtries, totes les ciutats
i totes les riqueses que no poden
comprar res més que pau entre tants dubtes
o una almosta de fe en què tot millori
per a tothom. 

                    La història es fa petita
davant del campanar, i el sol escampa
vida, llum i esperança inalterable
damunt de tots nosaltres, amb tendresa.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2017