21.4.17

IMATGES VIRTUALS


Avui resulta fàcil
retratar els tons daurats del cel ponent,
la lluna plena de Setmana Santa,
els esfilagarsats núvols, tan fràgils,
les flors obertes, els insectes hàbils,
els horitzons, la pluja, 
i tantes boires
com embolcallen els paisatges tendres.

En el temps dels meus avis i besavis
els records eren ombres,
                                   la memòria
no tenia suports ni massa rostres
de gent antiga. Per això es conserven,
amb certa reverència, las imatges
d'aquella gent que un dia ens precediren:
dames serioses, avis de cartró,
                                   infants mudats, 
tots ells, gairebé sempre,
davant d'un escenari de teatre,
conscients de la posteritat que els encalçava.

Amb imatges o sense, què hi farem,
la vida passa i tots passem.
                                      S'esborra
aquesta nostra breu petjada humana
i aquests capvespres bells i lluminosos
que la gent penja avui a tot arreu
no seran res. 
                           I tots nosaltres
serem ja uns esperits acomplexats
que caminen, errants,
pels camins de l'absència,
com si no haguéssim
ni tan sols viscut mai.

                                   I malgrat tot
algú mostrarà trets que ens van pertànyer,
un nas més prominent, un cop de geni,
afició a dibuixar o a fer bugada,
la resta d'aquests gens supervivents
en l'herència ancestral que l'acomboia
sense ser-ne conscient.

                             També aleshores
retrataran capvespres lluminosos
i encara que tot tingui explicació
a través de mirades objectives
de científics, experts en tantes coses,
encara els semblarà un estrany miracle
l'espectacle ancestral d'un cel magnífic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017


3 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Los poemas, o me gustan o no me agradan. No por ello dejan de ser poemas.

Los poemas han de ser escritos en lengua materna, porque en mi opinión, si no es así, se trasforma el sentimiento, que no el sentido del mismo.

El sentimiento es lo que al ser humano, la dignidad, o sea, el todo.

Y a lo que voy, me pone en sentido literal (no simbólico).
Me atrapa. Lo entiendo. Me hago partícipe, e intuyo la sensibilidad de quien lo ejecuta.

Poner me gusta es como poco, de quinceañeros. Yo soy abuelo.

Muy, muy, muy bueno. Muy sensible, muy de fibra, muy actual...

Te sigo.
Salut

Josep Aguilera Torres ha dit...

Vesprada;que no s'hi posi una mena de boirina que ens impedeix de veure la vivesa dels colors i que res no ens deixi insensibles.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Miquel, Josep, gràcies pels comentaris.