Els herois arrauxats dels tebeos d’altres
temps
són objectes de culte dels grans
col·leccionistes.
Tant és que estossinessin a dojo els
enemics
o que fossin
dubtosos els seus grans ideals.
A les botigues
grans, de mitificat culte,
s’apleguen belles
mostres de l’art de la vinyeta,
però ben poca
cosa trobareu a l’abast
sobre els somnis
senzills de les noies antigues.
Algú –un home,
segur-, un dia em comentava
que era ben
infumable la carrincloneria
d’aquelles
heroïnes de pa sucat amb oli,
i d’entremaliadures
innocents i benignes.
Les noies
presumides, les noies que cercaven
un amor a l’abast,
una llar, una feina,
que somniaven en
fills i en bressols i en pastissos,
semblen, vistes avui, gairebé inacceptables.
Amb l’arrauxat
intent de ser considerades
iguals, van
oblidar els somnis enyorats,
un univers petit, domèstic i assenyat,
esclafat pel pes
dur dels valors dels senyors.
Reivindico
Florites, en demano facsímils,
tot i que no sé
pas si es vendrien a dojo.
Avui mirant
enrere m’he adonat de les pèrdues,
dels valors tan
amables dels sentiments senzills.
Al capdavall
retornen els guerrers a la llar,
si la guerra no els deixa esclafats i malmesos,
i encara no han
après a repassar mitjons
ni a netejar la
cuina, ni a cuidar criatures.
Manquen més
empresàries, eficaces manaies,
capitanes de
barco, directores de bancs,
presidentes de
tot, fins exterminadores
del mal, de l’enemic
o del capitalisme.
Ja veieu com va
tot, les dones de fer feines
treballaven en
negre fins fa ben poques llunes,
no tenen dret a
atur ni a d’altres francesilles
fan la feina
domèstica de les economistes.
Mainaderes a sou,
cangurs a hores pagades,
cuineres sense
estrelles de cap mena al currículum.
Al capdavall algú
ha de fregar els plats bruts
i passar la
baieta i espolsar les catifes.
Reivindico
Florites, i Assutzenes i fades,
i princeses
inútils i amors adolescents,
i llaços i
miralls i aquell color de rosa,
avui, quan la
tardor m’ha fet conservadora.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)