PAU A LA GENT DE BONA VOLUNTAT... I A TOTHOM!!!

LLIBRE D'HISTÒRIA

Recupero un vell poema, de quan encara treballava, l'any 1986, temps d'EGB, avui el passat. Potser l'EGB estava prou bé i tot si pensem en com van els resultats escolars del present...

Llibre d'història (1986)

Existeix de veritat aquest carrer tan brut?

La gent a terra, prima, llunyana i malgirbada.

Els infants, arrapats a la vida que passa,

sense sabates. 

                  Sense, res més, que una mirada.

Una mirada plena d'indiferència antiga,

de segles de misèria, de fam sense esperança.

És veritat, potser, que en algun lloc del món,

-un lloc, ara, proper, tot plegat, unes hores

de viatjar en avions confortables i ràpids-

hi ha potser, vius encara, aquests nens sense pressa?

Nens i nenes que ens miren amb ulls esbatanats,

amb el plat a la falda i un menjar repulsiu,

amb mosques al voltat dels seus capets anònims.

Potser també és veritat

qè hi van haver unes guerres,

que aquests gràfics de barres, al costat dels retrats,

són molts milions de morts, pintats d'un sol color.

Fantasmes oblidats, incòmodes, perduts.

També existeixen, doncs, tots aquests nois i noies,

que, indiferents, escolten la meva explicació.

Que tenen plat a taula, sabates i alegria,

ordinadors, viatges, bicicletes, futur.

I jo, que sóc aquí, i sóc també un instant,

en el temps, en la història

de les grans injustícies.

Una engruna en la pols versemblant de les hores,

mentre tasto el gust agre de la felicitat,

encara que no sigui no complerta ni exacta.

Júlia Costa, poemes inèdits (1986)

MARGINATS I ESTRANGERS

Malgirbats estrangers han omplert les voreres,

els carrers són més bruts des que ells han arribat.

Els mira de reüll la dona de la fleca

i el veí que a la tarda senyoreja el terrat.

Ningú no sap d'on són. Desvagats romancegen.

Beuen massa. El seu vi és barat i imprudent,

I  els licors de fassina clandestina s’escolen

al sarró on recol·lecten un tresor innocent.

Pantomima del món, infantesa llunyana,

d’alguna guerra bruta han estat rebutjats

i la sort els oblida i el futur s’ha esberlat.

La caòtica vida al meu barri els aplega,

de vegades no parlen, de tant en tant fan brega,

i un anònim artista els esbossa un retrat.

Júlia Costa, pòemes inèdits, sonets, 2013

Font de la fotografia: http://www.fotocommunity.es/pc/pc/display/10765862

L'ÀLEX, L'AUTISME, EL PROJECTE AGATHA I LA POESIA

Avui es presenta un projecte poètic sobre el tema de l'autisme, al Centre Lleidatà. És un problema que conec una mica pel fet que tinc un nebot autista, l'Àlex, així que de moment hi he col·laborat amb el poema que penjo, dedicat al meu estimat nebot. Per si no fos prou al projecte hi ha implicada la Marta Pérez Sierra, poeta i amiga.

ÀLEX

Al meu estimat nebot, Àlex Costa

En sabem poca cosa dels somnis que t’envolten,

de l’univers on jugues, singular i proper,

de les pors imprevistes que t’escapcen somriures

o del pou on romanen els teus dies més clars.

Diferent de nosaltres, ens has mostrat la terra

on res no és com semblava ni com vam desitjar

però els camins d’esperança, infinits i difícils,

al costat teu se’ns obren cap a nous horitzons.

Desvetlles la tendresa generosa i immensa

dels pares i dels avis, dels oncles i els germans.

Ens hem tornat més savis des que tu ets amb nosaltres

i ens ensenyes a viure sense grans vanitats.

L’enigma no precisa de gaires diagnòstics,

farem per tu el que calgui, que sempre serà poc,

els nostres egoismes esdevenen inútils

davant de la innocència que  acull el teu neguit.

Àlex entremaliat, belluguet i trapella,

follet de les boscúries que no coneixem prou,

encara que aquests versos no arribis a llegir-los

jo per a tu els he escrit, fets amb llum de tardor.

Júlia Costa

EL FAR DE L'ESPADAT

EL FAR DE L’ESPADAT

Hi ha un far a l’espadat de les roques antigues

on reboten les ones al compàs del futur,

on encara hi llueix una torxa maldestra

i on s’amaguen els vents de la roda ancestral.

Allà hi tinc de fa anys una cambra parada

que el faroner oblidat em va endegar un matí

després d’haver-nos fos en abraçades tendres

i haver-nos dit adéu sota el cel de tardor.

Massa mar, vaig admetre, la solitud m’espanta,

em fa basarda l’aigua que mou el temporal,

els naufragis em sobten i m’inquieten les veles

de les barques tranquil·les dels pescadors constants.

Ara és un vell cansat l’heroi que em fascinava,

aquell faroner alegre que encenia el foc nou.

Jo també m’he fet gran, ens parlem a distància,

com ho fa la gent d’ara, amb telèfons moderns.

Ja no sap on anar, tot sense homes funciona,

al far de joventut hi té un ordinador

i una televisió per on veu el que passa

a les ciutats joioses que no ha visitat mai.

L’han deixat restar sol al far que tant estima,

fins que l’ajuntament no hi posi un restaurant

o un museu de la mar, amb àncores de plàstic

i peixos virtuals que nedin constantment.

Aleshores tots dos farem via a l’alberg

per a vells sense rostre, ni passat, ni futur,

i veurem passar els dies mentre el far plany el fat

que l’ha reconvertit en turístic destí.

La llum de l’alimara, abans imprescindible,

serà un tret pintoresc per als absurds creuers

en els quals ben peixats naveguen els desitjos

i la gent vagarosa que vol recórrer el món.

Les ombres d’antics nàufrags cantaran havaneres

i els actors secundaris vestits de mariners

explicaran la història, ben falsa i llegendària,

del faroner vençut del Far de l’Espadat.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2013

TARDOR

TARDOR

Tornen a atapeir-se les escoles.

Els saltamarges cerquen el botí

a les cruïlles dels camins reials.

Alguns avis més vells i més xarucs

es reuneixen al seu centre de dia

on infermeres esforçades volen

obrir finestres al seu món hermètic.

La tarda, lenta, ajusta el respirall

i els porticons oberts a l’existència

excessiva. 

                    És hora de murmuris

i d’estones que es mouen a pas lent.

Júlia Costa, poemes inèdits (2012)

EL GARROFER DE CAN SERRA

Fotografia: Plantas y hierbas medicinales

Un dels meus arbres més estimats i admirats és el garrofer. Fa anys, molts, els pobles rurals feien olor de garrofes, una olor dolça, que m'encantava. Encara avui té el seu fruit moltes utilitats en dietètica i l'aspecte de l'arbre és preciós, d'un verd potent i brillant, fa molta ombra. A certes parts de Catalunya en diuen carrova o carrover. 

En entrar al blog Banc amb vistes, que n'evoca un al títol, m'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa molts anys, inspirada en el famós pollancre de la Karlplatz, de Brecht, poema que he sentit recitar en diferents ocasions. No és res de l'altre món, però té un valor sentimental, el garrofer de Can Serra, a L'Hospitalet, a prop d'una escola on vaig treballar durant catorze anys, fins que la van tancar, resistia el pas del temps i recordava l'època no tan llunyana en la qual era aquella una zona rural al volt de la masia que va donar nom al barri. Al final el pobre garrofer, objecte dels jocs de molts infants, va caure sota la destral de l'urbanisme destraler. Descansi en pau al cel de la botanica, com dic al poema.

Cal dir que els alemanys van ser més respectuosos amb el seu pollancre, malgrat el fred de l'any quaranta sis, que els hospitalencs amb el garrofer de Can Serra. Anys després, a prop del Parc de l'Alhambra, vaig patir també l'estossinament d'un magnífic eucaliptus, arbre que té mala premsa quan es presenta en boscos excessius però que de forma individual és bonic i majestuós. Recordo com la gent, un cop a terra, fet estelles, venia encara a recollir fulles i fruits per a fer-ne rams destinats a fer minvar els símptomes dels refredats, res com els bafos d'eucalipturs per a les calipàndries.

El garrofer de Can Serra

Recordant el pollancre brechtià de la Karlplatz

Solitari, cap a Esplugues,

hi havia un bell garrofer.

Sol, al mig d'un descampat

amb la soca ja mig buida,

de qui sap quines tempestes

supervivent orgullós.

Són els garrofers uns arbres

d'una alçada ben modesta,

com nosaltres, els de terres

vora el mar antic i blau.

Esforçat en fer garrofes

no es va reconvertir a temps

i es va quedar sense feina

quan els rucs i les someres

i els garrins, cavalls i mules,

s'extingiren al seu volt

i la gent, civilitzada,

oblidava les garrofes

per menges més saboroses.

Arribà molta mainada

vora el pobre garrofer.

Va esdevenir fort de Texes,

castell i vaixell pirata

i les branques es vinclaven

amb tendresa atemorida.

Van fer cases, piconaren

el terreny. L'arbre va caure

sense remei, oblidat.

Ara planten arbres nous,

arbres molt civilitzats

com la gent: esvelts pollancres

subtils acàcies, desmais,

catalpes, negundos, roures,

amb pretensió vilatana,

com la paulònia o aquell

que respon al bonic nom

d'arbre de Júpiter. Cap

té altra feina que fer ombra

o florir quan sap i cal.

Però els infants ja no s'hi enfilen.

Ni el pollancre berlinès

ni aquell om tan castellà

que rebrotava pel maig

van tenir tan mala sort

ni destí tan malastruc.

Adéu, ceratònia siliqua

de la nissaga cesalpiniàcia!

Descansa en pau, al cel de la botànica!

Poemes inèdits (1986) 

El chopo de la Karlplatz

En Berlín, entre ruinas,
hay un chopo en la Karlplatz.
Su bello verdor la gente
se detiene a contemplar.

Pasó frio la gente y no había leña
en el invierno del cuarenta y seis.
Cayeron muchos árboles cortados
en el invierno del cuarenta y seis.

El chopo de la Karlplatz,
verdecido, sigue en pie.
A los vecinos de la plaza
lo tenéis que agradecer.

 Bertolt Brecht