EL FAR DE L'ESPADAT

EL FAR DE L’ESPADAT

Hi ha un far a l’espadat de les roques antigues

on reboten les ones al compàs del futur,

on encara hi llueix una torxa maldestra

i on s’amaguen els vents de la roda ancestral.

Allà hi tinc de fa anys una cambra parada

que el faroner oblidat em va endegar un matí

després d’haver-nos fos en abraçades tendres

i haver-nos dit adéu sota el cel de tardor.

Massa mar, vaig admetre, la solitud m’espanta,

em fa basarda l’aigua que mou el temporal,

els naufragis em sobten i m’inquieten les veles

de les barques tranquil·les dels pescadors constants.

Ara és un vell cansat l’heroi que em fascinava,

aquell faroner alegre que encenia el foc nou.

Jo també m’he fet gran, ens parlem a distància,

com ho fa la gent d’ara, amb telèfons moderns.

Ja no sap on anar, tot sense homes funciona,

al far de joventut hi té un ordinador

i una televisió per on veu el que passa

a les ciutats joioses que no ha visitat mai.

L’han deixat restar sol al far que tant estima,

fins que l’ajuntament no hi posi un restaurant

o un museu de la mar, amb àncores de plàstic

i peixos virtuals que nedin constantment.

Aleshores tots dos farem via a l’alberg

per a vells sense rostre, ni passat, ni futur,

i veurem passar els dies mentre el far plany el fat

que l’ha reconvertit en turístic destí.

La llum de l’alimara, abans imprescindible,

serà un tret pintoresc per als absurds creuers

en els quals ben peixats naveguen els desitjos

i la gent vagarosa que vol recórrer el món.

Les ombres d’antics nàufrags cantaran havaneres

i els actors secundaris vestits de mariners

explicaran la història, ben falsa i llegendària,

del faroner vençut del Far de l’Espadat.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2013