Avui es presenta un projecte poètic sobre el tema de l'autisme, al Centre Lleidatà. És un problema que conec una mica pel fet que tinc un nebot autista, l'Àlex, així que de moment hi he col·laborat amb el poema que penjo, dedicat al meu estimat nebot. Per si no fos prou al projecte hi ha implicada la Marta Pérez Sierra, poeta i amiga.
ÀLEX
Al meu estimat nebot, Àlex Costa
En sabem poca
cosa dels somnis que t’envolten,
de l’univers
on jugues, singular i proper,
de les pors
imprevistes que t’escapcen somriures
o del pou on
romanen els teus dies més clars.
Diferent de
nosaltres, ens has mostrat la terra
on res no és
com semblava ni com vam desitjar
però els
camins d’esperança, infinits i difícils,
al costat teu
se’ns obren cap a nous horitzons.
Desvetlles la
tendresa generosa i immensa
dels pares i
dels avis, dels oncles i els germans.
Ens hem tornat
més savis des que tu ets amb nosaltres
i ens ensenyes
a viure sense grans vanitats.
L’enigma no
precisa de gaires diagnòstics,
farem per tu
el que calgui, que sempre serà poc,
els nostres
egoismes esdevenen inútils
davant de la
innocència que acull el teu neguit.
Àlex
entremaliat, belluguet i trapella,
follet de les
boscúries que no coneixem prou,
encara que
aquests versos no arribis a llegir-los
jo per a tu
els he escrit, fets amb llum de tardor.
Júlia Costa
7 comentaris:
Molt bonic, molt sentit.
Una abraçada a tu i al Alex
una abraçada Júlia, és preciós, també els hi he enviat un poema meu per contribuir amb ells i la seua tasca
¡Un precioso Poema! para un alma sensible, inquieta, tierna y generosa. El amor que trasmiten tus palabras anegan los corazones más duros, inundándolos de luz y calor.
Gracias por compartir tan bellas palabras, Un saludo.
Gràcies, Miquel, Xelo i Canela!!!
Preciós. Senzillament emocionant, com tota bona poesia.
Pere.
L'autisme és dur per als de dins i als de fora. El meu fill va a una escola amb gent especial, ell té una paràlisi i és epilèptic.
Preciós. Una abraçada, Júlia.
Vaja, Cantireta, ho sento. L'altre dia comentàvem amb la meva cunyada que fins que el tema no toca d'aprop no n'ets conscient de la seva gravetat, en aquest cas i en molts altres. I els pares són els qui ho viuen i pateixen més. M'admira la capacitat que té molta gent de tirar endavant fins i tot amb optimisme malgrat problemes molt gruixuts.
I encara bo que vivim aquestes coses ara i aquí i no abans o avui però en un país pitjor, que n'hi ha molts.
Publica un comentari a l'entrada