PARAULES PERDUDES

15.6.13

CANT ESPIRITUAL PER AL NOU SEGLE

El món ha canviat molt, la nostra vida

és més llarga i segura avui i aquí,

diuen que és més difícil la mentida,

que gairebé tothom ja sap llegir.

Sempre hi ha algun neguit, una tristesa,

la mort d’algú estimat, un mal moment,

sempre hi ha una estoneta d’incertesa,

sempre ens encalça el fosc penediment.

Dels déus antics ben poca cosa en resta,

dels més propers, pessebres de Nadal,

el pas del any, el ritme de la festa,

i allò tan vell que no hem de fer cap mal.

I malgrat tot, hi ha coses ben dolentes,

mals averanys, violència i crueltat,

encara caminem a les palpentes

i envellim com abans, sense pietat.

La medicina cura moltes coses,

apaivaga dolors i sofriment,

mes ningú pot fer eternes tantes roses

quan les esfulla el fred i el darrer vent.

El món és molt amable, l’existència

amb bells paranys ens acomboia el pas,

encara que els miracles de la ciència

no puguin evitar-nos cap ocàs.

No vull tampoc un altre món encara,

no sé com és ni si és a algun indret.

M’agrada aquesta terra que m’empara,

malgrat que tan sovint hi faci fred

i tants infants no hi tinguin acollida

i tants racons resultin tan hostils,

i hi hagi tanta vida que no és vida

en la desesperança dels humils.

Es fa difícil creure en meravelles,

en futures i nobles llibertats,

en un indret perdut a les estrelles,

en germanors i en benaventurats.

Però potser, qui sap, un estrany dia

retrobarem la fe que vam deixar,

i aquell déu que per l’aire va fent via

altra vegada ens tornarà a salvar.

I encara més, si tot fos un miratge,

si no hi hagués més món que aquest tan breu,

tan limitat, tant brut i tan salvatge,

i al mateix temps, tan desitjat arreu,

pagaria la pena aquesta estada

i aquest pelegrinatge inconsistent

per la vida, tan sols una vegada,

haver passat, com un rampell de vent,

i haver estimat la gent que ens estimava,

i haver gaudit d’uns anys de joventut,

i fins haver sentit com s’escolava

cada instant, cada jorn, cada minut.

No hi ha raons, és l’ànima un enigma,

desitjar viure és un impuls sagrat,

si cerquem llibertat i vida digna

no ens cal tan sols ni la immortalitat.

Júlia Costa, poemes inèdits (2013)

9.6.13

ANDRÒMINES

Avui, en aquest barri, les andròmines

poden deixar-se a cada portalada

els vespres dels divendres. Amatents

els diligents treballadors nocturns

d’aquí una estona, se’ls emportaran

qui sap a on, car tot es torna nosa

quan els anys i els nous corcs hi fan estada.

Prestatges despintats i taules coixes,

cadires de reixeta foradada,

matalassos tacats per tants pecats,

estranys objectes, rampoines inútils,

portes que van tancar somnis i amors,

calaixeres on viuen escarabats

i quadres sense firma, de paisatges

que algun dia van fer somniar en fugides

vers neus eternes o topants exòtics

als humils estadants d’aquestes cases.

Els focs de Sant Joan d’uns altres temps

eren molts més pietosos i assenyats

i més poètics, diguin el que diguin.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)

28.5.13

LA PÀTRIA SENZILLA

He rebut amb il·lusió un accèssit en els Jocs Florals d'Esplugues. Aquí podeu llegir els poemes guanyadors en totes les modalitats.

LA PÀTRIA SENZILLA

Lema: «Desig»

He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
I fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i miratges i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país?, preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys,
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull una terra de pau i treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessi una vall,
flors als balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.

Júlia Costa i Coderch
Accèssit a l'Englantina d'or

10.5.13

PANÒPTIC

Des del terrat, amb els prismàtics

veig els turistes enigmàtics

arribar al port del Vell Consol

amb els infants vestits de dol

mentre els seus guies, potser erràtics

enyoren tardes amb més sol.

La pluja cau damunt del mar,

s’encén la llum del darrer far.

Els pescadors són a les cales

acompanyats de les primales

que cerquen noves sensacions

i amors ardits i fins nadons

per recordar velles nadales

en temps de contes i torrons.

Al Cafè Antic de les Arenes

s’hi deixondeixen les sirenes.

Dalt d’un prestatge engreixinat

una pantalla ha il·luminat

els futbolistes milionaris

que retratats a tots els diaris

de tanta gent són admirats

mentre fan bons itineraris.

Escolto els brams de la bubota,

i es baladreja la derrota.

Diuen que és temps de magres vaques,

de quincallers i fullaraques,

de xarlatans i bocamolls,

d’orats, de ximples i de folls.

Arrepapats a les hamaques

dormen els ogres dels rostolls.

Amb els peus nus, els penitents,

tresquen cansats, àdhuc contents.

El qui evadeix grans capitals

endega rutes pels fondals

i amb el sarró damunt l’esquena

enfila el cim i la carena.

Al capdavall no fa cap mal

car pesa molt la bossa plena.

Predicadors molt poc corruptes

bé que els absolen sense dubtes.

Núvols de plata al cementiri,

I focs follets i fum de ciri.

Malgrat les incineracions

els vells costums sempre són bons,

Reso sencer tot el saltiri

i m’agenollo sota els trons.

Per un miracle inesperat

el llamp letal no m’ha tocat.

Faig molts retrats del panorama,

i oïda sorda a tanta brama

i a tanta nyepa sense arrels

que destarota els bons fidels.

Una gavina que s’exclama

em picoteja el nou estel.

Salpa del port del Vent Sinistre

el transatlàntic del ministre.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)

28.4.13

PLOU A CIUTAT

El matí rep xerroles mortes al cau del meu televisor.

Ineluctables conseqüències de fets remots, passen factura,

i els insolvents i els endeutats i els grans morosos que remuguen

furten el temps dels inactius i avorriment al desvagat.