CANT ESPIRITUAL PER AL NOU SEGLE
El món ha canviat molt, la nostra vida
és més llarga i segura avui i aquí,
diuen que és més difícil la mentida,
que gairebé tothom ja sap llegir.
Sempre hi ha algun neguit, una tristesa,
la mort d’algú estimat, un mal moment,
sempre hi ha una estoneta d’incertesa,
sempre ens encalça el fosc penediment.
Dels déus antics ben poca cosa en resta,
dels més propers, pessebres de Nadal,
el pas del any, el ritme de la festa,
i allò tan vell que no hem de fer cap mal.
I malgrat tot, hi ha coses ben dolentes,
mals averanys, violència i crueltat,
encara caminem a les palpentes
i envellim com abans, sense pietat.
La medicina cura moltes coses,
apaivaga dolors i sofriment,
mes ningú pot fer eternes tantes roses
quan les esfulla el fred i el darrer vent.
El món és molt amable, l’existència
amb bells paranys ens acomboia el pas,
encara que els miracles de la ciència
no puguin evitar-nos cap ocàs.
No vull tampoc un altre món encara,
no sé com és ni si és a algun indret.
M’agrada aquesta terra que m’empara,
malgrat que tan sovint hi faci fred
i tants infants no hi tinguin acollida
i tants racons resultin tan hostils,
i hi hagi tanta vida que no és vida
en la desesperança dels humils.
Es fa difícil creure en meravelles,
en futures i nobles llibertats,
en un indret perdut a les estrelles,
en germanors i en benaventurats.
Però potser, qui sap, un estrany dia
retrobarem la fe que vam deixar,
i aquell déu que per l’aire va fent via
altra vegada ens tornarà a salvar.
I encara més, si tot fos un miratge,
si no hi hagués més món que aquest tan
breu,
tan limitat, tant brut i tan salvatge,
i al mateix temps, tan desitjat arreu,
pagaria la pena aquesta estada
i aquest pelegrinatge inconsistent
per la vida, tan sols una vegada,
haver passat, com un rampell de vent,
i haver estimat
la gent que ens estimava,
i haver gaudit d’uns anys de joventut,
i fins haver sentit com s’escolava
cada instant, cada jorn, cada minut.
No hi ha raons, és l’ànima un enigma,
desitjar viure és
un impuls sagrat,
si cerquem
llibertat i vida digna
no ens cal tan
sols ni la immortalitat.
Júlia Costa, poemes inèdits (2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada