LA BASSA

LA BASSA

Temps era temps l’aigua era un bé preuat

i les basses, indrets on s’aplegava

una esperança feble i imprecisa.

Amb el ruc, tan fidel, feien la ruta

amb fred o sota un sol poc compassiu,

carregats amb els cantis i galledes

per anar a omplir-los a llunyanes basses.

I encara així, pels vells camins cantaven

les noies joves, amb futur encara,

perquè la màgia de la joventut

sura sempre amb la força de la vida.

Avui s’obliden els camins antics

i aquells recers on la gasiva pluja

dipositava els seus presents efímers.

De la humitat qui hi resta s’aprofiten

jonquilles que es dobleguen amb el vent

i ocells menuts, que xalen i esvaloten

i trenquen el silenci que s’estén

per les vinyes, que tendrament reposen.

Júlia Costa, poemes inèdits (2014)

PAISATGES DE BATEA

PAISATGES DE BATEA

S’abalteixen les pinyeres

I pels camps endormiscats

hi ha plantades les quimeres,

els desitjos, les banderes,

i els malsons dels vells combats.

S’esmunyen boires lleugeres

sota els pins empolsinats

San Miquel vetlla la vila,

el dimoni jeu, vençut,

i pel carrer que s’enfila

llisca una tarda tranquil·la

sense plànyer el temps perdut

mentre el Picatxo vigila

des del ponent fins al sud.

A la Font de Llavà espera

la  fressa d’un vell ramat,

l’oreneta fugissera,

el cant de la  bugadera.

I un infant enjogassat

que confon la primavera

amb un doll d’eternitat.

Preguen ànimes pietoses

a la Verge del Portal

Als masos s’obren les roses,

les vinyes estan mandroses

i floreix el ruderal

entre el cant de les aloses

i una orquestra sideral.

Per les runes ennoblides

senyoregen els Templers,

mentre dames ben vestides

filen flocs de margarides

al carrer de Cavallers

i esclaten a les eixides

els geranis matiners.

Als cellers el vi madura

tendrament, a poc a poc.

Se sent un gos que remuga,

cerca el seu camí l’eruga

i la llar acull el foc.

S’arrauleix, dolça i poruga,

la capella de Sant Roc.

La predicció d’un llunari

acull l’ombra de la nit,

la sonsònia d’un rosari

i aquest pas del calendari

tan temut i tan sentit,

la silueta del Calvari

i la Punta del Mosquit.

Júlia Costa, 2014 (poemes inèdits)

NOVEMBRE

Novembre

He escoltat el pit-roig

que torna pel novembre al parc del barri.

Han pintat de tardor

un arbre de cartró, sobre el mur d’una escola.

I la roda del temps,

sense pietat ni pressa,

esborra la petjada dels amics,

el record dels parents

i els vells paisatges.

Mentre les flors del dia de Tots Sants

es marceixen, inútils,

amb tendresa,

al cementiri immens de la ciutat anònima.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

TOTS SANTS, 2014

TOTS  SANTS

Recordo el poble, des de la ciutat.

ara que la tardor ja aplega boires

i somnio en les vinyes abaltides

que enyoren el trescar de les veremes.

Aquí i allà tot és ben bé el mateix,

gent bona, gent estranya, gent covarda,

joves i vells, infants, cels i muntanyes,

il·lusions i records i vides noves

i cementiris on per ben pocs dies

tot serà més alegre i sorollós.

El xiscle dels falciots primaverals

fa temps que ja ha emmudit, tot és silenci,

fins i tot al meu barri, aquest matí.

Vulguem o no, la vida

inevitablement passa i esberla

aquest present que tant ens neguiteja.

O potser som nosaltres que passem

pel camí que el destí va concedir-nos.

Plou sense crueltat, sense violència,

amb la tendresa dolça i resignada

d’una cançó d’amor d’uns altres temps.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2014

PAISATGE SOTA LA PLUJA

Paisatge sota la pluja

El matí rep xerroles mortes al cau del meu televisor.

Ineluctables conseqüències de fets remots, passen factura,

i els insolvents i els endeutats i els grans morosos que remuguen

furten el temps dels inactius i avorriment al desvagat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Novells acòlits s’embarbollen, amollen metges bons consells:

Ni cigarretes ni aiguardent ni cap excés de marranxó

i caminar de forma atlètica i nedar en aigües ben clorades,

beure molta aigua i eutrapèlia a tort i a dret, tot moderat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Clams insistents de bordissalla, telèfons nous a tort i a dret,

reclams tossuts de nous farratges, flascons de nyepa perfumada.

Amollo dogmes caducats i d’altres nous se m’arreceren

a les butxaques del gavany que tantes arnes han ratat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Tendres misteris telemàtics  urpegen vida a l’infinit.

A la contrada assolellada reclamen ombres els albins.

Targes de crèdit s’amunteguen entre la pell del cocodril.

Són temps molt bons per al belitre i el bordeller ben preparat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Fa capcinades el pirata al seu vaixell convencional.

La competència l’aclapara, la combustió dels bons costums

ha fet inútils vells oficis, el seu mestratge irrellevant

desconeix grans tecnologies. És un romàntic abrandat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

L’antiga dàrsena ensopida acull una ombra d’esparrall.

Grups de turistes s’amunteguen per retratar algun corb marí

i una capella noucentista, un gratacels innovador,

una codina pintoresca i un núvol esfilagarsat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2014

VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES

Recupero un poema irònic sobre estius i viatges, de l'any 2010.

VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES (dècimes desacomplexades)

Quan jo n’era petiteta,
passava estius resignats,
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.

Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa convenient
i tirem fotografies
i fixem  minuts i dies
que ens retraten somrient.

Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.

En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
a aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.

Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem els vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!

La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.

I quan aquest bon pagès,
esdevé veí del barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.

Júlia Costa (Poemes inèdits, 2010)

EL FUTUR REMOT

Qui no ha pensat en algun moment que el món continuarà en acció quan ell ja no hi sigui? Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, diu un famós tango. També Juan Ramón Jiménez, com molts altres poetes, va meditar sobre el tema, y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando...

En una ocasió vaig llegir aquest poema en un enterrament, perquè m'ho va demanar el fill del difunt, un senyor de l'edat de la meva mare amb qui es coneixien de petits. Era un veí de l'escala, el seu fill gran, de la meva edat i amb qui jo mateixa havia jugat sovint, va morir amb trenta i pocs anys, de càncer.

Mentre llegia el poema en aquell oratori asèptic del tanatori pensava que no era gens adient al moment, hauria d'haver escrit una cosa més personal i fins i tot amb més esperança, ja que la cerimònia era religiosa. Potser no hi a un altre món però estaria bé que hi fos. 

El futur remot cada vegada és menys remot, la vida passa i no s'ha inventat cap vacuna que n'eviti el final, al menys de moment, tot i que ens venguin medicines i dietes i ens expliquin que s'ha rebaixat la mortalitat, un absurd, car tothom mor i el que volen dir és que ens allargat la supervivència, de vegades a un preu molt exagerat.

El futur remot

Quan la tardor de les veremes

ompli les botes del celler

I el trull recobri sang novella,

jo no hi seré.

Quan la carena s’ennuvoli

i el fred despulli el bosc sencer

i a la llar fumin sopes d’oli

jo no hi seré.

Quan el soroll d’algun Nadal

atapeeixi el meu carrer

i hi hagi estels al vell fanal,

jo no hi seré.

Quan torni el sol a la drecera,

i el dia allargui un xic el ble

i  ompli la boira la vorera

jo no hi seré.

Quan un abril desconegut

faci poncelles al roser

i obri els borrons de l’arbre eixut

jo no hi seré.

Quan el sol sembri a les onades

una escalfor del goig que ve

i vanitats recuperades

jo no hi seré.

La Pols dels Carrers (2006)