11.9.13

EL GARROFER DE CAN SERRA





Un dels meus arbres més estimats i admirats és el garrofer. Fa anys, molts, els pobles rurals feien olor de garrofes, una olor dolça, que m'encantava. Encara avui té el seu fruit moltes utilitats en dietètica i l'aspecte de l'arbre és preciós, d'un verd potent i brillant, fa molta ombra. A certes parts de Catalunya en diuen carrova o carrover. 

En entrar al blog Banc amb vistes, que n'evoca un al títol, m'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa molts anys, inspirada en el famós pollancre de la Karlplatz, de Brecht, poema que he sentit recitar en diferents ocasions. No és res de l'altre món, però té un valor sentimental, el garrofer de Can Serra, a L'Hospitalet, a prop d'una escola on vaig treballar durant catorze anys, fins que la van tancar, resistia el pas del temps i recordava l'època no tan llunyana en la qual era aquella una zona rural al volt de la masia que va donar nom al barri. Al final el pobre garrofer, objecte dels jocs de molts infants, va caure sota la destral de l'urbanisme destraler. Descansi en pau al cel de la botanica, com dic al poema.

Cal dir que els alemanys van ser més respectuosos amb el seu pollancre, malgrat el fred de l'any quaranta sis, que els hospitalencs amb el garrofer de Can Serra. Anys després, a prop del Parc de l'Alhambra, vaig patir també l'estossinament d'un magnífic eucaliptus, arbre que té mala premsa quan es presenta en boscos excessius però que de forma individual és bonic i majestuós. Recordo com la gent, un cop a terra, fet estelles, venia encara a recollir fulles i fruits per a fer-ne rams destinats a fer minvar els símptomes dels refredats, res com els bafos d'eucalipturs per a les calipàndries.

El garrofer de Can Serra
Recordant el pollancre brechtià de la Karlplatz

Solitari, cap a Esplugues,
hi havia un bell garrofer.
Sol, al mig d'un descampat
amb la soca ja mig buida,
de qui sap quines tempestes
supervivent orgullós.

Són els garrofers uns arbres
d'una alçada ben modesta,
com nosaltres, els de terres
vora el mar antic i blau.

Esforçat en fer garrofes
no es va reconvertir a temps
i es va quedar sense feina
quan els rucs i les someres
i els garrins, cavalls i mules,
s'extingiren al seu volt
i la gent, civilitzada,
oblidava les garrofes
per menges més saboroses.

Arribà molta mainada
vora el pobre garrofer.
Va esdevenir fort de Texes,
castell i vaixell pirata
i les branques es vinclaven
amb tendresa atemorida.

Van fer cases, piconaren
el terreny. L'arbre va caure
sense remei, oblidat.

Ara planten arbres nous,
arbres molt civilitzats
com la gent: esvelts pollancres
subtils acàcies, desmais,
catalpes, negundos, roures,
amb pretensió vilatana,
com la paulònia o aquell
que respon al bonic nom
d'arbre de Júpiter. Cap
té altra feina que fer ombra
o florir quan sap i cal.
Però els infants ja no s'hi enfilen.

Ni el pollancre berlinès
ni aquell om tan castellà
que rebrotava pel maig
van tenir tan mala sort
ni destí tan malastruc.

Adéu, ceratònia siliqua
de la nissaga cesalpiniàcia!
Descansa en pau, al cel de la botànica!


Poemes inèdits (1986) 



El chopo de la Karlplatz
En Berlín, entre ruinas,
hay un chopo en la Karlplatz.
Su bello verdor la gente
se detiene a contemplar.
Pasó frio la gente y no había leña
en el invierno del cuarenta y seis.
Cayeron muchos árboles cortados
en el invierno del cuarenta y seis.
El chopo de la Karlplatz,
verdecido, sigue en pie.
A los vecinos de la plaza
lo tenéis que agradecer.
 Bertolt Brecht

4 comentaris:

Xelo IProu ha dit...

com arriba aquest poema!he crescut entre ells, eren el meu paisatge

Júlia ha dit...

Gràcies, Xelo!!!

canela988 ha dit...

Hola Julia, ¡Precioso poema! no sé sí es por los recuerdos que me embriagan al leerlo, pues no soy ninguna experta en estos temas. Estos dos árboles han sido muy significativos en mi vida, solía jugar al escondite en ese parque de Can Serra, pues mi infancia a trascurrido por esos parajes. Mis padres siempre han vivido en Espulgues y con mis pocos años cuando me escapaba a esa zona (el algarrobo era un gran castillo, con merienda incluida) ya que en el descubrí el sabor dulce de las algarrobas, por aquel entonces, ese lugar me parecía el fin del mundo. Hace unos años pasé tan solo por curiosidad, es una pena la urbanización no respetasen sus años y su historia.
Me parece de lo más extraño que también conocieses el eucalipto de enfrente del parque de la Alhambra, ese que estaba al lado del único puente que en aquel entonces había para cruzar la gran vía cuantas veces me he cobijado en el verano antes o después de cruzar ese puente bajo su sombra y aspirando su aroma que hoy tan solo es un recuerdo.
Me ha encantado la visita a tu blog. Volveré otro día con más tiempo.

Júlia ha dit...

Canela, conocí esos árboles porque estaban cerca de mis escuelas, trabajé bastantes años en Can Serra, en la escuela El Samontà, hoy escuela de idiomas y después en el Bernat Desclot, delante del parque de la Alhambra, éramos vecinas...