EL GARROFER DE CAN SERRA

Fotografia: Plantas y hierbas medicinales

Un dels meus arbres més estimats i admirats és el garrofer. Fa anys, molts, els pobles rurals feien olor de garrofes, una olor dolça, que m'encantava. Encara avui té el seu fruit moltes utilitats en dietètica i l'aspecte de l'arbre és preciós, d'un verd potent i brillant, fa molta ombra. A certes parts de Catalunya en diuen carrova o carrover. 

En entrar al blog Banc amb vistes, que n'evoca un al títol, m'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa molts anys, inspirada en el famós pollancre de la Karlplatz, de Brecht, poema que he sentit recitar en diferents ocasions. No és res de l'altre món, però té un valor sentimental, el garrofer de Can Serra, a L'Hospitalet, a prop d'una escola on vaig treballar durant catorze anys, fins que la van tancar, resistia el pas del temps i recordava l'època no tan llunyana en la qual era aquella una zona rural al volt de la masia que va donar nom al barri. Al final el pobre garrofer, objecte dels jocs de molts infants, va caure sota la destral de l'urbanisme destraler. Descansi en pau al cel de la botanica, com dic al poema.

Cal dir que els alemanys van ser més respectuosos amb el seu pollancre, malgrat el fred de l'any quaranta sis, que els hospitalencs amb el garrofer de Can Serra. Anys després, a prop del Parc de l'Alhambra, vaig patir també l'estossinament d'un magnífic eucaliptus, arbre que té mala premsa quan es presenta en boscos excessius però que de forma individual és bonic i majestuós. Recordo com la gent, un cop a terra, fet estelles, venia encara a recollir fulles i fruits per a fer-ne rams destinats a fer minvar els símptomes dels refredats, res com els bafos d'eucalipturs per a les calipàndries.

El garrofer de Can Serra

Recordant el pollancre brechtià de la Karlplatz

Solitari, cap a Esplugues,

hi havia un bell garrofer.

Sol, al mig d'un descampat

amb la soca ja mig buida,

de qui sap quines tempestes

supervivent orgullós.

Són els garrofers uns arbres

d'una alçada ben modesta,

com nosaltres, els de terres

vora el mar antic i blau.

Esforçat en fer garrofes

no es va reconvertir a temps

i es va quedar sense feina

quan els rucs i les someres

i els garrins, cavalls i mules,

s'extingiren al seu volt

i la gent, civilitzada,

oblidava les garrofes

per menges més saboroses.

Arribà molta mainada

vora el pobre garrofer.

Va esdevenir fort de Texes,

castell i vaixell pirata

i les branques es vinclaven

amb tendresa atemorida.

Van fer cases, piconaren

el terreny. L'arbre va caure

sense remei, oblidat.

Ara planten arbres nous,

arbres molt civilitzats

com la gent: esvelts pollancres

subtils acàcies, desmais,

catalpes, negundos, roures,

amb pretensió vilatana,

com la paulònia o aquell

que respon al bonic nom

d'arbre de Júpiter. Cap

té altra feina que fer ombra

o florir quan sap i cal.

Però els infants ja no s'hi enfilen.

Ni el pollancre berlinès

ni aquell om tan castellà

que rebrotava pel maig

van tenir tan mala sort

ni destí tan malastruc.

Adéu, ceratònia siliqua

de la nissaga cesalpiniàcia!

Descansa en pau, al cel de la botànica!

Poemes inèdits (1986) 

El chopo de la Karlplatz

En Berlín, entre ruinas,
hay un chopo en la Karlplatz.
Su bello verdor la gente
se detiene a contemplar.

Pasó frio la gente y no había leña
en el invierno del cuarenta y seis.
Cayeron muchos árboles cortados
en el invierno del cuarenta y seis.

El chopo de la Karlplatz,
verdecido, sigue en pie.
A los vecinos de la plaza
lo tenéis que agradecer.

 Bertolt Brecht