17.5.12

MITGES SOLES I TALONS





Imatge: El pegot. Antonio Rotta (1828-1903)


Mitges soles i talons

                     El sabater andalús que cantava al matí
s’ha fet gran i ha tancat la petita botiga
on les sabates velles, enllustrades de nou,
omplien les parets i somniaven camins
i carrers d’un futur que encara els pertanyia.

Fa molts anys va arribar, a l’entrada petita,
el sabater andalús, que cantava al matí,
que va pintar de blau, com el cel del seu poble,
i va guarnir amb retrats de noies amb mallot
retallades d’antics i oblidats calendaris.

He passat pel costat d’aquell recer calent
on l’olor de betum i de cola d’impacte
i de suors de peus amarats de tristor
acollia tertúlies sobre el món i la gent
i el preu de tantes coses que sovint s’encarien
i els canvis dels costums, tan difícils d’entendre.

Aviat ja no serà ni tan sols un record
el sabater andalús, que cantava al matí,
i qui sap qui vindrà a pintar la botiga
d’un nou i retrobat color d’enyorament.
Mitges soles, talons, tantes passes perdudes
s’esvaïran subtils, al racó de la pols.

 Júlia Costa. La Pols dels Carrers (Meteora, 2006).



2 comentaris:

Galderich ha dit...

Aquesta entrada em porta records personals. El quadre m'ha emocionat i m'ha fet plorar perquè va presidir durant molts anys la vida familiar ja que erem de tradició sabatera.

El poema em porta els records del mateix sabater andalús on portàvem, ja fa molt de temps, les nostres sabates a restaurar perquè tiresin una mica més.

En fi, ja ho veus, un clic a l'ordinador i la memòria es desperta i s'emociona!

Júlia ha dit...

El sabater és ben 'històric', Galderich, vaig passar fa ja temps i vaig veure la botiga tancada i em va inspirar el poema.

Poques sabates fem arreglar, ja, m'imagino que és un ofici en regressió.