27.5.12

ACRÒNIMS LLIBERTARIS




Ô Liberté, que de crimes on commet en ton nom ! 
(Madame Roland, abans de ser guillotinada).

L'infern està empedrat de bones intencions (dita popular).




ACRÒNIMS LLIBERTARIS


Llum de revolucions tot just somniades,

Lletra de versos fets cançó protesta,

Imatge acolorida, deshonesta,

Brou on es couen mítiques errades.

Esperança d’un món de solituds,

Raó de ser de llibres arrauxats,

Tema encès de diàlegs i debats,

Amant de tota fràgil joventut,

Tràgic camí que porta als espadats.



Llum encesa en el far dels somnis vells,

Llustre semàntic de massives festes,

Inabastable, inútil escambell,

Barca fràgil al mar de les tempestes.

Encesa i perillosa foguerada,

Rosa primaveral i fugissera,

Tros esquinçat, però viu, d’una bandera,

Astre d’una galàxia inexplorada.

Terra de més enllà de la frontera.


Júlia Costa, poemes inèdits (2012).


23.5.12

REIVINDICACIÓ DE LA FLORITA





Els herois arrauxats dels tebeos d’altres temps
són objectes de culte dels grans col·leccionistes.
Tant és que estossinessin a dojo els enemics
o que fossin dubtosos els seus grans ideals.

A les botigues grans, de mitificat culte,
s’apleguen belles mostres de l’art de la vinyeta,
però ben poca cosa trobareu a l’abast
sobre els somnis senzills de les noies antigues.

Algú –un home, segur-, un dia em comentava
que era ben infumable la carrincloneria
d’aquelles heroïnes de pa sucat amb oli,
i d’entremaliadures innocents i benignes.

Les noies presumides, les noies que cercaven
un amor a l’abast, una llar, una feina,
que somniaven en fills i en bressols i en pastissos,
semblen, vistes avui, gairebé inacceptables.

Amb l’arrauxat intent de ser considerades
iguals, van oblidar els somnis enyorats,
un univers petit, domèstic i assenyat,
esclafat pel pes dur dels valors dels senyors.

Reivindico Florites, en demano facsímils,
tot i que no sé pas si es vendrien a dojo.
Avui mirant enrere m’he adonat de les pèrdues,
dels valors tan amables dels sentiments senzills.

Al capdavall retornen els guerrers a la llar,
si la guerra no els deixa esclafats i malmesos,
i encara no han après a repassar mitjons
ni a netejar la cuina, ni a cuidar criatures.

Manquen més empresàries, eficaces manaies,
capitanes de barco, directores de bancs,
presidentes de tot, fins exterminadores
del mal, de l’enemic o del capitalisme.

Ja veieu com va tot, les dones de fer feines
treballaven en negre fins fa ben poques llunes,
no tenen dret a atur ni a d’altres francesilles
fan la feina domèstica de les economistes.

Mainaderes a sou, cangurs a hores pagades,
cuineres sense estrelles de cap mena al currículum.
Al capdavall algú ha de fregar els plats bruts
i passar la baieta i espolsar les catifes.

Reivindico Florites, i Assutzenes i fades,
i princeses inútils i amors adolescents,
i llaços i miralls i aquell color de rosa,
avui, quan la tardor m’ha fet conservadora.


   Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)


17.5.12

MITGES SOLES I TALONS





Imatge: El pegot. Antonio Rotta (1828-1903)


Mitges soles i talons

                     El sabater andalús que cantava al matí
s’ha fet gran i ha tancat la petita botiga
on les sabates velles, enllustrades de nou,
omplien les parets i somniaven camins
i carrers d’un futur que encara els pertanyia.

Fa molts anys va arribar, a l’entrada petita,
el sabater andalús, que cantava al matí,
que va pintar de blau, com el cel del seu poble,
i va guarnir amb retrats de noies amb mallot
retallades d’antics i oblidats calendaris.

He passat pel costat d’aquell recer calent
on l’olor de betum i de cola d’impacte
i de suors de peus amarats de tristor
acollia tertúlies sobre el món i la gent
i el preu de tantes coses que sovint s’encarien
i els canvis dels costums, tan difícils d’entendre.

Aviat ja no serà ni tan sols un record
el sabater andalús, que cantava al matí,
i qui sap qui vindrà a pintar la botiga
d’un nou i retrobat color d’enyorament.
Mitges soles, talons, tantes passes perdudes
s’esvaïran subtils, al racó de la pols.

 Júlia Costa. La Pols dels Carrers (Meteora, 2006).



11.5.12

LA FADA DE LA BODEGA




Dibuixos: Bernat Borràs


Recordant l'emblemàtica Bodega Ribas, del carrer de Tapioles, que ja no existeix i que em va inspirar aquest poema i la fada que el protagonitza.


La fada de la bodega


Hi ha un indret arrecerat
ple de botes amb aixeta
i de vi a preu molt barat
on s’hi amaga, sempre inquieta,
una fada del veinat.

Les ampolles de cristall
estan plenes de licors
per donar alegria al ball,
caliu als novells amors
i poesia al badall.

La fada que dorm allà,
i que s’amaga als barrils,
un dia va travessar
muntanyes, boscos ombrils,
i camps de blat de secà.

Dona d’aigua en altres dies,
convertida en un miratge,
va voler canviar de vida
i va encetar un llarg viatge
sense saber on aniria.

Ara sura entre els veïns
del meu barri, gran i brut,
on s’acaben els camins
i s’hi adorm, trist i perdut,
l’escriptor de rodolins.

I una estona cada dia,
quan la gent fa migdiada
i cap persona l’espia
oculta veu i mirada
i un ramell de melangia

a la bodega petita
més famosa del veïnat,
que tot el barri visita
per cercar-hi de bon grat
el líquid que necessita.



Allà escolta a molta gent
que enraona i tafaneja,
sap quins sucs són adients
pels sopars del qui rumbeja
o pels més tristos moments.

Tasta aigües embotellades
als indrets d’on va fugir,
les cerveses més daurades
i una copeta de vi
i orxates ben ensucrades.

I fent veure que no hi és
aprèn el nom de racons
plens de vinyes i cellers,
d’on venen els vins més bons,
del Priorat o el Penedés.

Amb els cilindres daurats
de llaunes de coca-cola
fa castells ben enfilats
quan a les nits està sola
i s’adormen els terrats.

Algun dia marxarà.
No és fada d’amors fidels,
i li agrada viatjar
i fer petites arrels
massa fàcils d’arrencar.

Llavors la gent dels voltants,
que aprop la porta s’aplega,
sentirà, sols un instant,
a la petita bodega
una solitud molt gran.

I ella, qui sap on serà!
Per vinyals de la Terra Alta
o pels camps de l’Empordà,
deixant l’ànima malalta
als qui vénen a comprar.

7.5.12

OMBRES (La Magrana, 1994), ressenya de Roser Padrós


La Roser Padrós ha tingut l'amabilitat de fer-me arribar un número de la revista eRRANTES (publicada per l'associació AITADEC), avui malauradament desapareguda, de l'any 1995, on va escriure una ressenya de la meva novel·la OMBRES, avui també malauradament descatalogada, tot i que n'estic molt satisfeta i va tenir bones crítiques.

A la mateixa revista hi ha una ressenya llarga sobre el llibre d'Anna Vila Vacances al Zuric i d'altres sobre llibres publicats en aquell moment com ara Nuevo tiempo mexicano, de Carlos Fuentes, Filetes de Lenguado, de Gerald Durrell o La soledad de las parejas, de Dorothy Parker.

Gràcies, Roser, m'ha fet molta il·lusió fer ressuscitar, ni que sigui de forma temporal, aquest llibre!!!

OMBRES
Júlia Costa
Editorial La Magrana, 1994

Júlia Costa ha estat finalista del premi Sant Jordi.és escriptora i també col·labora en revistes sobre el tema de l'ensenyament.

La seva novel·la fa revifar els records enterrats en la memòria de tots els components d'una família de l'àmbit rural.

La mort de l'Hortènsia, la filla gran de la família, els reuneix a la casa pairal. L'esdeveniment remou els records i fa a cada personatge, des del seu punt de vista, reviure el passat comú. Tot gira al voltant de la gran personalitat de la germana morta dels Codina.

Són les Ombres les que omplen l'escenari de tota l'obra, plena de rancúnies i frustracions, tot explicat en un llenguatge senzill però molt ric que fa retrobar les converses perdudes al llarg del temps i que s'acaben, en la novel·la, el dia de l'enterrament.


                                       Roser Padrós

6.5.12

BALADA DEL TAXISTA IMPACIENT

Fotografia: infotaxi



Balada del taxista impacient

       En memòria d'Enric A.C.


El taxista impacient sap camins i misteris
de la vella ciutat que s’ha fet massa gran,
Coneix tots els racons on s’arrauleix la vida
i  els secrets amagats entre pluges i fang.

El taxista impacient no té por ni migranyes,
sap el camí més curt que porta a tot arreu,
coneix els hospitals on els malalts gemeguen
i les tombes ornades amb el pes d’una creu.

El taxista impacient sap les sales immenses
on la música sona amb el ritme d’un ball,
i els restaurants millors, ambs safates guarnides,
encara que ell potser no hi hagi menjat mai.

El taxista impacient vol fer cent mil viatges
per estalviar diners i fer-ne un de molt llarg,
en un vaixell pirata, de veles desplegades,
sota estels de llegenda, damunt de càlids mars.

El taxista impacient estima la contrada
on el seu automòbil explora intimitats.
Reconeix la passió al llac d’una mirada
quan porta algú a un indret on l’estan esperant.

El taxista impacient s’ha perdut algun dia
al laberint feixuc de difícils senders,
però és expert en camins i ha retrobat la vida
i l’adreça buscada per inquiets viatgers.

El taxista impacient té casa i té família,
un retrat emmarcat mostra dona i infants,
Té un port assegurat on s’encalmen les aigües
i un carrer que és el seu, al cor de la ciutat.

Algun dia, qui sap, deixarà aquesta feina,
i farà un gran viatge sent ell el passatger,
llavors enyorarà la perduda impaciència,
i els carrers oblidats l’enyoraran també.

    Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

1.5.12

LÍNIA VERDA




Línia verda


Navego en un vaixell sense mar ni paisatges,
on comparteixo instants que no tornaran més
Escolto mil converses que suren i s’escampen
 i contemplo amb recança la gent que no conec.

Hi alguns llibres oberts on navegants anònims
cerquen tendres paraules o somnis infidels
i diaris gratuïts plens de notícies tendres
i mares amb infants dormint als seus cotxets.

Els joves estudiants acaronen llibretes,
els lladres descoberts sotgen els viatgers.
Els rostres s’emblaquinen sota la llum somorta
i l’aire que s’escampa és massa humit i fred.

Tots tenim una història precisa i delicada
que compta amb un inici i amb un acabament,
Tots compartim aquesta quietud contemporània
a tots, sense sortida, ens escapçarà el temps.

Els camins de la fosca fan la ciutat petita.
Al final de la ruta ens espera un indret,
una escala mecànica que ens portarà a la vida
entre núvols i arbres, que acarona els carrers.


Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006).