24.12.10

HIVERN











Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.

Pluja a les mans,
Estels de purpurina
Damunt el glaç.

Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.

Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.



Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.

Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.

Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells


Júlia Costa. Poemes inèdits

19.12.10

Enganys




Trafolleria periodística,
mitges paraules al rebost,
un suau perfum d’ensarronada,
i un color groc de frau barat.

Música feble que barbolla
temes d’amor i falsedat,
lletres que canten la patota
d’una justícia de lloguer.

Apelagoses xerrameques,
argúcies velles del temps nou,
maldestres trucs d’il·lusionista,
trampes llustroses dels experts.

Es dissimula la galvana
amb paperassa de colors,
amb estadístiques i informes,
i amb grans projectes a bon preu.

Res de nou, doncs. El desengany
planeja al cel de les misèries,
i els triomfadors, invulnerables,
creuen que són imprescindibles.

      Júlia Costa. Poemes inèdits

8.12.10

LA CENDRA DELS ANYS (3)

LA CENDRA DELS ANYS





Una primera prova de modest vídeo promocional... Un cop acabat m'he adonat, coses d'aprenenta, que m'he deixat la fotografia del llibre i una referència al fet que es tracta d'una novel·la del cicle d'USERDA.

4.12.10

EL FORASTER


Algú m'ha fet notar el pes del clarobscur en els títols dels meus llibres: Ombres, La pols dels carrers, Retorn a les boires, L'inici del capvespre, La cendra dels anys. Al cadavall, així és la vida, llum, foscor i moltes zones intermitges on passat i present es confonen i on la vida i la mort no tenen uns límits clars.




Per a tots aquells i aquelles a qui els agraden les històries familiars, amb personatges de gruix sotmesos al pes de la història. Si fos una pel·lícula en lloc d'un llibre veuríeu com un home encara jove, però ja al llindar de la maduresa assolida recorda un viatge no massa llunyà, per una carretera al capvespre, al final del qual hi trobaria, encara, un d'aquells pobles que semblen oblidats pel temps i la modernitat. 


Una novel·la més del cicle d'Userda.


El foraster

Fa mes de set anys del meu retorn a Userda. La meva vida va fer un tomb, després d’aquell estiu i ara hi pujaré altra vegada amb la Raquel, per dipositar les cendres de la Núria a la tomba familiar, sota l’àngel de la mort. Hi tornarem amb la tardor, sobtada i freda, que acaba en aquells paratges de forma contundent amb els estius xafogosos i inconstants. Malgrat tot el que ha passat, malgrat que crec haver encarrilat la meva vida d’una forma més sòlida i convencional sempre seré, d’alguna manera, un foraster a tot arreu. A la gran ciutat i entre els paisatges ombrívols d’Userda. Tots som una mica forasters al món que ens acull i que potser és l’únic que existeix, de fet. La Núria és morta. Tots hem de morir, vet aquí l’única certesa. La resta és fullaraca, literatura. Hem fet el que ella volia, incineració, acabar els tràmits per cedir Can Cabanell als poders públics, repartir la seva herència entre la família de forma equitativa i justa, per tal que no hi hagi problemes, encara que em temo que sempre hi ha qui es creu perjudicat en aquests casos, perquè tots tenim el nostre punt de corrupció i cobdícia, al capdavall. Hi faran un museu comarcal convencional, a Can Cabanell. Eines del camp, antigues fotografies esvaïdes que mostraran imatges de la vida rural, informacions sobre les guerres carlines, sobre la guerra civil en aquells paratges. Retrats del besavi Cabanell en uniforme de campanya, de les festes al castell, de gent que ja ningú no sap qui són, amb alguns personatges coneguts en el retrat de grup: un escriptor, un pintor, un escultor, tots ells numerats o marcats amb una creueta. Audiovisuals que faran referència a la vida d’abans, les quatre estacions en cinc minuts, dos-cents anys de tragèdies en mitja hora, una mica de cultura de consum per a excursionistes apressats que intenten arribar a Solanes des d’Userda i que aprofiten la travessa per donar una mirada a tot allò que ve a les guies convencionals: dolmens, ermites romàniques, museus, monuments. Tot passat pel sedàs del present, asèptic i sense fetors físiques ni morals, adient per a tota mena de públic..

Un home encara jove, un actor sense feina ni perspectives, torna al poble on, de petit, estiuejava amb els seus pares i allà..

Un mosaic de personatges i situacions lligades als fets que han sacsejat la societat catalana durant els dos darrers segles. Una narració sobre el passat però també sobre el present, és clar.


27.11.10

Cuplets evocadors

Una amiga íntima, gairebe un alter ego, va endegar fa temps un blog on intentava escrivir les seves memóries nostàlgiques. El fet és que aviat va deixar la feina, en veure que un dels objectius de l'empresa, la recuperació del Molino, ja tirava endavant de forma adient. Avui, enyorada de les seves blogueries, em fa arribar algun dels seus poemes evocant d'altres eleccions del passat, per tal de considerar allò que canvia i allò que no. Per exemple:


Eleccions 2006

Han passat les eleccions, han guanyat els més fardons,
Ells diuen que són d’esquerra, més aviat seran d’esguerra
Doncs fins ara han esguerrat el que havien endegat,
I ara volen, bé ho han dit, amb aquest nou tripartit
Una altra oportunitat, i, doncs, jo ja els l’he donat.

Al Mas no tinc devoció, però em fa pena aquest senyor,
Que guanya sense guanyar, i tampoc podrà manar,
Com era el més previsible, quin destí el seu, tan terrible,
I aquests que encara són tres, diuen que són el progrés,
I jo no veig res gens clar, de qui m’haig de refiar?

Sóc una humil vedette sense escenari,
No entenc de res, i no llegeixo el diari.
El Molino és tancat,
L’Espanyol, clausurat,
El Talia, enderrocat.
Pietat, pietat!!!!

I al vell Nou, quin enrenou,
M’hi estan fent, amb cor pragmàtic
Un geriàtric!!!

Per sort, com fa constar en el seu missatge, Molino i Espanyol han ressuscitat, tot i que l'Espanyol ja no és espanyol, sinó una Artèria catalana. 

Em proposo, de tant en tant, recuperar la inspirada escriptura de la meva amiga, car en temps difícils cal recórrer a la poesia. Malgrat que en més d'una ocasió he intentat que aquesta vedette decadent lluités per la causa, les decepcions vitals l'han fet tornar molt escèptica. Pel que fa al catalanisme, des que va tenir l'experiència que podeu llegir, que no les té totes pel que fa a la qüestió nostrada. Jo ja li dic que una barretina no fa estiu ni un garrepa, primavera. Vegeu:



EL GARREPA DE LA BARRETINA

Vaig anar a manifestar-me
Per millorar l’estatut
I vaig notar pel darrera
Un bastó molt boterut.

Era un independentista
Amb barretina i senyera
Que aprofitava el moment
Per mostrar-me sa bandera.

Quan va acabar aquella festa
El vaig convidar a sopar
Un trinxat de la Cerdanya
I cigrons amb bacallà.

I després vam anar a raure
A un hostal del vell Raval
On llogaven una cambra
De disseny original.

Quatre barres a la manta
Vermelles i impressionants
I al sostre un mapa en relleu
Dels Països Catalans.

Quina nit més arrauxada
De patriòtica passió
Llàstima que per rentar-se
S’hagués de fer amb un porró.

Al matí va abandonar-me
Després de regatejar
Li vaig fer alguna rebaixa
I se’n va anar a treballar.

I malgrat la barretina
I ser tan independent
Ara sé que té un enxufe
Al mateix ajuntament.

Ai quina vida més trista
La de la pobra vedette
Sort que tinc una rendeta
Que va deixar-me el meu tiet,

Olé!!!

    Margalida Gotié Kasasseka


17.11.10

Rampoines







Voldria escriure versos sobre el frágil present
Que m’acull en els anys de la meva tardor.
Sota un cel tan variable i tan feble com jo
Passa el vent i arrossega el passat impotent.

Escorcollo la casa dels secrets amagats
I recullo escorraines i rampoines estranyes,
Mentre aplego a la pols maldecaps i migranyes
del prestatge on reposen els dolors encetats.

Rogallosa la veu rellegeixo rondalles
Que ja ningú no escolta amb devoció amatent
I a l’armari del temps s’hi rovellen les dalles.

En el fosc enfonyall del rebost del present
Un sant de temps antics enyora devocions
Abaltit a una márfega farcida de palmons.

                                      Júlia Costa. Poemes inèdits

11.11.10

La cendra dels anys



Ben aviat a les llibreries!!!!

31.10.10

La Fira del Temps





Fan a la plaça la Fira del Temps
sota una carpa estelada de plata.
Tot de marxants amb capell escarlata
i amb un somriure esquerdat a les dents
venen engany als possibles clients.
Sobre els taulells es passeja una rata
que fuig de l’aspra cacera del gat
mentre rosega un minut oblidat.


Hi hem arribat per comprar primaveres
i a vendre antigues glaçades d’hivern,
les tardes llargues, el pas d’un vell tren
i aquella absurda i inútil espera.
Baratarem l’hora absurda i sobrera
per un instant que serà massa car.
Sota un fanal que espargeix llum somorta
un munt de gent va fent cua a la porta.


Fan una rifa cap a mitjanit.
Hi ha un grapat d’anys per qui tingui fortuna
i nits d’amor sota espurnes de lluna,
somnis, viatges i almostes d’oblit.
Porto una taca de pena al vestit
i una maleta farcida de runa.
L’atzar, variable, entre tendre i hostil,
balla inconstant, com les pluges d’abril.

-Qui vol un bri xafogós de l’estiu?
-Qui, una tardor sense fulles daurades?
-Qui, el fals orgull de les guerres guanyades?
-Qui, estels d’aram reflectits en el riu?
L’encarregat de la fira ho escriu
tot a un gran llibre de tapes folrades.
I una gropada de vent de dissort
porta un calfred que ens apropa a la mort.

Jo ja he comprat a unes quantes parades
les unces velles d’un temps més barat.
A la butxaca, en el pou d’un forat,
les he perdut pel camí de tornada.
Ai, de la vida, estantissa i somniada.
Ai, dels juliols i la joia del blat.
Encara al pit, amagat i calent,
hi he conservat un bocí de present

                                             Júlia Costa. Indrets i camins

17.10.10

EL GOS COIX




EL GOS COIX

Escardalenc i coix, pels carrers de la vila,
vagareja un gos blanc que algun dia fou bell.
Toleren el seu pas amb llàstima i potser
una mica d’angúnia, però sembla que ningú
acull la seva estranya i feble solitud.


Des de dalt dels terrats altres quissus contemplen
tranquils i ben peixats, el gos abandonat,
i esperen que el seu amos el portin a les vinyes
a trescar feliçment per camins plens de sol
mentre damunt dels camps s’escampen les veremes.

En temps de plenitud i de tractors curulls
de raïms d’or daurat o de tons ametista,
amb el neguit alegre de les bones collites,
el pas feixuc i ranc d’aquest gos solitari
mostra el tràgic destí del seu fosc desempar.

Potser algú el va deixar en una carretera
i un cotxe indiferent li va tallar la cama,
o potser va ser un amo sense afectes constants
qui no va voler a casa l’animal esguerrat
després d’un accident antic, imprevisible.

Forma part de l’exèrcit dels pobres de la terra,
és símbol de l’atzar que juga amb tots nosaltres,
car malgrat que ens mirem el món des del terrat,
ben peixats i tranquils, estimats, necessaris,
podem esdevenir un dia gos inútil,
solitari i perdut, desorientat i magre.

Júlia Costa. L'ombra de les vinyes (inèdit)

10.10.10

La casa de la badia




M’aboco a un finestral guarnit amb flors vermelles,
A la casa que mai no he tingut ni tindré,
Davant d’una badia on canta un mariner
I on hi brolla, a la tarda, el crit de les cornelles.



Se’n van a sardinals les barques de la vida,
La gavina retroba els camins de la mar,
Espurnegen al vespre les llampades del far,
I passegen plegats l’enyor i la fugida.



Els estornells, gregaris, formen geometries
Al cel que cada dia té un color diferent.
Quan arriba el migdia la remor de la gent
Construeix un passeig al volt de la badia.



S’obren bars i cafès I botigues de festa,
Pengen estris inútils a les velles voreres,
I fan fotografies les noies estrangeres,
Al vaixell important i a la barca modesta.



M’aboco al finestral, mentre un núvol somnia,
de la casa que mai no he tingut ni tindré.
La badia s’adorm i somnia també
En futurs impossibles quan arriba el migdia.



S’encenen mil fanals i els estels i espelmetes
Que a les taules dels bars volen cridar l’amor.
Un vaixell sense ruta posa rumb a estribord
Cap al mar de l’oblit, per camins d’orenetes.



Més enllà d’horitzons on viuen oceans
I exòtiques princeses I peixos dels vells tròpics,
Els illots de coral I els tresors més exòtics,
Hi vaig perdre, fa temps, impossibles amants.



El seitó, fresc, de plata, a una vella paella,
Converteix el seu regne en menges del país,
I una sentor de peix i de copes d’anís
Recull el reflex nou d’una perduda estrella.



A la casa estimada de la meva badia,
On es torna un miratge l’emboirat horitzó,
El so malaguanyat d’algun acordió
Escampa una cançó i un bri de melangia.



Res no és, res no serà, el mar de la mentida
Tot ho acull al seu fons, de naufragis curull.
Els pescadors coneixen la traïció de l’escull
Quan menen, innocents, les barques de la vida.



Badia del dolor i del goig fugisser,
Oberta al mar del món, tan feble i desitjat,
Et contemplo impotent, des de dalt del terrat
De la casa que mai no he tingut ni tindré.

Júlia Costa. Poemes inèdits (publicat a relatsencatalà.com)

6.10.10

Viatgem, que són dos dies: dècima viatgera




VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES

Quan jo n’era petita
passava estius resignats
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.

Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa molt convenient
i tirem fotografies
fixant uns minuts i dies
que ens retraten somrient.

Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.

En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
d’aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.

Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem als vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!

La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.

I quan aquest bon pagès,
esdevé veí del barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.

Júlia Costa. Poemes inèdits

26.9.10

MONTJUÏC





Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.
Un castell sense reines ni princeses.
El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.
Una ciutat dels morts desmesurada.
Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.
Un fals teatre antic. Una pedrera.
Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.
Una atracció de fira rovellada.
Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.
L’amor pagat i el lladre que s’escapa.
L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.
Un canó endormiscat. Una sirena.
Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.


Júlia Costa. Indrets i camins. Edicions joescric.com

24.9.10

Aplego una flor oblidada...




Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.


Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.


Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.


No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.


Tinc el temps que ve i se’n va
i els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.


Júlia Costa. La pols dels carrers. Editorial Meteora, 2006

18.9.10

Nous comentaris sobre 'L'INICI DEL CAPVESPRE'



Comentari sobre L'INICI DEL CAPVESPRE al blog REQUETENACIMIENTO.

Per sort encara vaig veure exemplars de la meva darrera novel·la a la carpa de la CIUTADELLA, i de tant en tant, com un petit i agradable goteig, algú em diu que li ha agradat i me'n fa un comentari. En aquest món on tot té durades tan breus i en un context literari en el qual cap mitjà convencional sembla interessat en saber què es publica més enllà dels seus nassos, sempre fa il·lusió veure que la història d'en Pep Baltà no ha acabat al llimb de les boires.

13.9.10

Hi ha un racó...





Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,


a una clariana antiga, en un bosc ben proper,


sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,


vora una font perduda que fa olor de til·ler,


de lligabosc florit i d’alzina surera.


Hi ha un racó que ningú no trobara a una guia,


ni al dibuix emmarcat d’un museu provincià,


ni al record enyorat, ni al neguit del demà,


ni a cap somni imprecís, ni a un paisatge llunyà,


ni a cap mapa petit ni a cap fotografia.


És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,


les joguines trencades i un vestit de domàs,


un tresor sense nom, un escaire, un compàs,


la cartera de fusta i un petit cartipàs,


on hi ha escrita la història d’una vella tardor.


Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,


quan la mort es passeja vora els murs més propers,


quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,


quan m’adono que tot és el mateix que res,


i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.


HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,


un indret oblidat on s’adorm un corriol,


amarat d’humitats i d’espurnes de sol,


on l’herba del matí hi ha teixit un llençol,


i on el temps s’abalteix i la pau s’arrecera.




Júlia Costa. 'Vençudes paraules', poemari inèdit.