6.10.10

Viatgem, que són dos dies: dècima viatgera




VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES

Quan jo n’era petita
passava estius resignats
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.

Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa molt convenient
i tirem fotografies
fixant uns minuts i dies
que ens retraten somrient.

Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.

En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
d’aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.

Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem als vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!

La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.

I quan aquest bon pagès,
esdevé veí del barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.

Júlia Costa. Poemes inèdits

Cap comentari: