Un poema inspirat en el tema punyent que des de fa uns dies trasbalsa els conservadors de les essències ortogràfiques i un altre de més antic, relacionat amb la vigència de les geminades. Per fer broma, tot i que el sentit de l'humor, en aquests temps difícils, va de baixa.
UN BE QUE CAMINA BÉ
Un be que camina bé em va trepitjar la bota,
Bec vi de la bona bóta, bota un bec pel galliner
I un amic, coc o cuiner, m’endega amb molt bona fe
Un cóc amarat de te, té, em diu, que el te ja ni es nota.
Mentre el be mamava al cóm com un monstre assedegat
Un cóp molt ben mesurat, de vi, he desat al celler
Que de cop he ben tancat. El meu cos, destarotat,
Restà desqualificat al gran Cós de la Mercè.
Deu déus beuen a la deu, i dóna la bona dona
Un certificat del feu al formós i bell hereu
Que tan bones coses féu, fins a guanyar una corona,
Que és d’argent i no te preu, de tan bonica i tan bona.
I quan me n’anava a jóc, després d’un joc molt cansat,
He sentit el mèu d’un gat, i ma mà fent la mà morta
Vet aquí que empeny la porta d’aquell celler ben tancat
I aquell gat estarrufat, ves per on, no era a la porta.
Aquí em quedaré un mes més. Quan l’ametlla sigui mòlta
Amb la néta, roba neta, i confitura de móra,
Si el meu cosí poca-solta no se’m demora altra volta
Me n’aniré cap a Móra amb un tren que passi d’hora.
L’os d’un ós veig al replà, una porca menja al sòl,
i jo treballo la pórca, sembrant sègle de secà.
Toco els dos i toco els res, i com que no estic de dol
del rés del bon ermita pels pèls me’n puc escapar.
Em volen fer fer un dictat per mirar si faig errades
Amb les eles geminades, però els dic que m’he jubilat.
Ja són les onze tocades, bec pel tòt, m’he remullat,
La Seu veig des del terrat, de sèu ben embetumada.
Rossa i jove vaig ser jo, ara ròssa decadent,
De cos sec i amb més d’un séc, era maca, el temps em maca,
tot plegat em neguiteja
i fins en dóna turment,
ja els meus ulls no són de mora i no tinc calé a la saca.
Com un soc m'adormo al sòl, sóc i ja no sé qui sóc,
Tinc son i les dotze són i el mèu del gat em confon,
i malgrat rebi algun moc d’aquí us ben dic que no em moc,
mes tractaré avui de vós al pagerol i al prohom.
Els qui venen vénen bruts i aquella norma obligada
Avui resta transformada. Hi ha qui creu que l’antic ús
Avui esdevé una creu i pot resultar confús
Per als vells lletraferits, àdhuc per a la mainada.
Jo no em miro cap accent, ni cap ela geminada,
Lletra que és molt venerada per tots els del punt volat,
I es que llegeixo rabent i no sóc gens assenyada
I amb tot plegat, inspirada, un poema m’he inventat.
No crec que s’enfonsi el món ni que sigui condemnable
No venerar els vells diacrítics amb fidel humilitat,
Potser Santa Ortografia em perdonarà el pecat
Car és sabut que cap norma no és eterna ni immutable.
EM REBEL·LO I BEC XAREL·LO
Al•leluia, digué el bèl•lic
Gal•lès, tot al•lucinat,
Fent al•lusió a l’aquarel•la
On una gran caravel•la
I una xinesa amb xinel•la
Pul•lulaven per un prat.
Singular al•legoria,
Cal•ligrama existencial,
Apel•lació a l’intel•lecte
Al•lusió al món incorrecte
Que lloa el fal•lus erecte
I el satèl•lit celestial.
Al•luvió de pol•len càustic,
Maquiavèl•lica invenció,
Cavil•lació que flagel•la,
Una il•lusòria novel•la
Que aparia bagatel•la
Però cerca la col•lisió.
Art fecund i clorofíl•lic,
Cavil•lació de científic,
Poema de cel•lofana,
Sibil•lina caravana
Gairebé compostel•lana
Que fa circumval•lació.
Un excel•lent cal•ligrama,
Pal•liatiu i sigil•lós
Que aixopluga sota ombrel•la
Una bella damisel•la
La nocturna fumarel•la
I un col•loqui pretensiós.
Oh, sí, frego l'excel·lència
fent versos entedridors!!!
Liuja Tascí i D'Horcec, poemes inèdits
