EL NOM NO FA LA COSA

Júlia em dic i Júlia em deia

i era nom poc apreciat,

al llarg de la meva vida

poques Júlies m'he trobat.

Però com que la moda mana

fa uns vint anys, si fa no fa,

el meu nom va fer fortuna

i ara moltes Júlies hi ha.

Abans deien que tenia

nom de vella, ara ja no,

ara ja a tothom li plau

aquest nom tan rebufó.

Jo volia dir-me Rosa,

és un nom que ja no agrada,

¿què hi ha més bell que una rosa

tan bonica i perfumada?

Els gustos sempre canvien,

i, ves, toca el nom que toca,

ja n'he vist de tots colors

i ara el meu fins fa patxoca,

Però quan vaig pel carrer

i escolto avis mainaders

que acomboien noves Júlies

em sap greu, no hi puc fer més.

Avui, dia de la santa,

santa Rita el comparteix,

santa Rita fa impossibles,

i jo no puc fer el mateix.

Així doncs, em felicito,

els sants no són com abans,

portem el nom que portem

i al capdavall ens fem grans.

I és que el nom no fa la cosa,

i a Romeu va dir Julieta

que si s'hagués dit Pepito

li hagués fet igual l'aleta.

Va ser el nom d'una pobra àvia

morta jove i poc feliç,

no la vaig poder conèixer

i va viure un temps molt trist.

Jo no em queixo de la vida,

he viscut uns anys millors,

només tenim un temps nostre,

ningú no en pot tenir dos.

I aquí acabo aquest dilluns

un poema fet a raig

amb el qual em felicito

aquest vint-i-dos de maig,

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017