La Maica Duaigües i el Lluís Franquesa, del grup de Tertúlies Poètiques de Calàbria, 66, m'han convidat a llegir la meva poesia el dilluns, 2 de desembre. A les set del vespre, si voleu venir.
13.11.19
A TRENC D'ALBA, UN DIA D'HIVERN
Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.
Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.
Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.
Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.
Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.
Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.
Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.
L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.
Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.
Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.
Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.
Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.
Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.
Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.
L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.
Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora
10.10.19
EL PARC I LES OMBRES, NOVA NOVEL·LA
Tot i que al llibre hi trobareu un crim per resoldre crec que no es pot etiquetar ben bé com a novel·la negra ja que hi trobareu molts temes: el pes del passat, la distància entre les classes socials, la immigració, la Barcelona del present, l'inexplicable capteniment humà quan la por ens empeny a defensar la nostra tranquil·litat...
Això sí, hi trobareu dues persones disposades a esbrinar els fets i les seves circumstàncies, en la millor tradició del gènere d'enjòlit tradicional, una mestra retirada i un seu antic alumne.
La primera presentació serà, com indica la tarja, a la BIblioteca Francesca Bonnemaison, carrer de Sant Pere Més Baix, 7, Barcelona. El dijous, 7 de novembre, a les 19:00. La presentació la farà l'escriptora i amiga Montserrat Galícia, sobre qui ja he escrit en diferents ocasions.
La segona, que ja aniré anunciant, serà al meu barri, el Poble-sec, a la Biblioteca Poble-sec - Francesc Boix, a les 19:00, el dia 10 de desembre, un dimarts. Comptarem amb la pianista Mònica Trueba i amb l'escriptora Sílvia Romero.
Aquestes presentacions son també una bona excusa per retrobar amics i amigues que fa temps que no veiem.
5.7.19
ESTIU
L'estiu té solituds i fins i tot
sento l'absència dels qui ja són morts
amb més intensitat que quan l'hivern
escampa l'escalfor de tantes festes
al meu entorn.
L'estiu és un final, la vida passa
entre la xafogor de la ciutat
i les platges on sembla que un mar fràgil
s'empassi navegants i nedadors
en l'anònim conjunt que conformem
els éssers vius, damunt la sorra tendra.
A muntanya és encara més palesa
aquesta solitud.
A poc a poc
s'escurcen ja les tardes. Els camins
semblen perdre's al fons dels horitzons
en el no res del mar de les distàncies.
Deu ser l'edat, em dic.
Però m'enganyo,
ja quan era petita, quan la vida
estenia misteris davant meu
i tantes existències imprevistes,
sentia, com avui, de tant en tant,
a l'estiu, sota el sol tan inclement,
una mena d'enyor desesperat
que congriava tristors inexplicables
que irritaven, recordo, la gent gran
del meu entorn, car no les entenien.
Tornarà la tardor, serem més grans,
la fresca forjarà seguretats
i ganes de sortir a escampar la boira
sense aquestes frescors artificials
que ens aclaparen i que fan que estiguin
les finestres tancades, soterrats
al cau dels somnis fets de migdiades.
La gent, per oblidar les solituds,
viatja i es distreu. I quan acaba
el viatge, t'ensenya, melangiosa,
un munt inútil de fotografies
i filmacions.
Inútil esperança
de fer eterns els minuts que han esberlat
cercant qui sap quins móns sense sentit.
Imatges i paraules, poèmes inèdits, Júlia Costa, 2017
21.5.19
LA PRIMERA ROSA
Faig un retrat a la primera rosa
que he vist al vell jardí de la infantesa,
avui un lloc on els fantasmes suren
mentre tan sols soc jo qui els pot percebre.
Em costa de percebre sons i olors,
matisos als tons febles de les plantes.
El temps s'emporta engrunes dels sentits
a poc a poc, sense que te n'adonis.
La pluja ha netejat la pols efímera,
xisclen els nous falciots de temporada,
neden cap-grossos als estanys de plata.
Els infants del present embadaleixen
pares i avis, i la vida passa,
sota el miratge de la primavera.
Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits, 2019
11.5.19
ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE
L'amor s'amaga entre la boira,
sota les aigües, al costat d'un vaixell;
l'oculta un tros de seda, un feix de plomes,
una xarxa amb escata
o una màscara negra.
Una bengala il·lumina,
el separa un carrer, una finestra,
la grua, els docs, un mur,
l'aire mateix que passa
entre les ales dels coloms,
que li besa els cabells,que s'emporta el seu cos,
que mira, escolta i calla,
que navega i que es perd.
29.4.19
A MITJA TARDA
A mitja tarda
A mitja tarda, entre el silenci estrany
que s’estén pels carrers
quan s’adorm el diumenge,
em ve a buscar la nena que vaig ser,
i torno a fer el passeig d’altres vegades,
Carrer del Carme, o bé de l’Hospital,
fins a la Rambla, sempre diferent.
Fa molts anys, quan semblava que les coses
per força havien de tornar a anar bé,
després d’haver passat tanta misèria,
amb la mare creuàvem els carrers,
del Raval, tot sovint, per tantes coses!
Anar a la Boqueria, o a mirar
alguna processó, o aquell miracle
del Corpus, amb un ou ballant al cim
d’un garbuix de cireres i ginesta
o el món petit de pastors de Betlem,
després d'haver pregat a Santa Llúcia
que ens conservés la vista sempre més.
El pare, treballava tantes hores!
Mai no podia passejar amb nosaltres!
La ciutat era un llibre de rondalles
que tenien espurnes de veritat,
però que jo confonia amb les mentides.
La mare m’explicava, més d’un cop,
que al mític casalot de Ca l’Erasme
la besàvia hi havia treballat,
que s’estén pels carrers
quan s’adorm el diumenge,
em ve a buscar la nena que vaig ser,
i torno a fer el passeig d’altres vegades,
Carrer del Carme, o bé de l’Hospital,
fins a la Rambla, sempre diferent.
Fa molts anys, quan semblava que les coses
per força havien de tornar a anar bé,
després d’haver passat tanta misèria,
amb la mare creuàvem els carrers,
del Raval, tot sovint, per tantes coses!
Anar a la Boqueria, o a mirar
alguna processó, o aquell miracle
del Corpus, amb un ou ballant al cim
d’un garbuix de cireres i ginesta
o el món petit de pastors de Betlem,
després d'haver pregat a Santa Llúcia
que ens conservés la vista sempre més.
El pare, treballava tantes hores!
Mai no podia passejar amb nosaltres!
La ciutat era un llibre de rondalles
que tenien espurnes de veritat,
però que jo confonia amb les mentides.
La mare m’explicava, més d’un cop,
que al mític casalot de Ca l’Erasme
la besàvia hi havia treballat,
de cambrera,
i que deia que les pedres,
velles i fosques, del carrer del Carme
eren, per ella, plenes de records.
La besàvia, nascuda a l’Empordà,
havia estat molt jove malcasada,
i amb un fill molt petit, que era el meu avi,
va haver de fugir cap a Barcelona.
Més endavant, quan el carrer Fortuny
era més fosc, un atzucac nostàlgic,
havien endegat una dispesa,
que va acabar amb estalvis i salut
i va engrunar les febles esperances
que sovint donen força als més humils.
per intentar aventures impossibles.
I va venir la guerra, i molta por,
i solitud, i fam, i maltempsades,
i tots plegats van acabar en un pis
del Poble-sec, on al final vaig néixer.
La mare recordava, d’aquells temps,
un tapís amb la història d’Absalom
a la sala elegant de Ca l’Erasme,
que l’espantava i li agradava alhora,
amb aquella atracció tendra i cruel
pel mal, de la infantesa encuriosida.
La ciutat era un llibre de rondalles,
i el Raval, el capítol més extens.
Jo contemplava les postals antigues,
amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça
que encara té el regust d'un temps perdut
i on sembla que encara hagin d’aturar-se
els carreters, cansats i baladrers.
Afortunadament, qui fa diners,
en general, fuig dels vells barris tristos,
on el passat, amb odis i amb amors,
els vindria sovint a tocar l’ànima.
I resten els herois dels fracassats,
aquells que mai no sortiran als diaris
ni a la televisió, si no és per dir
que hi ha mancances, moltes,
o amb motiu,
de crims, de malvestats o robatoris.
Així tot sembla clar. Hi ha una ciutat,
per a gent benestant, civilitzada,
i un altre indret, per als camins obscurs,
de la gent marginal, de costums primitius.
Jo encara hi veig un llibre de rondalles,
en aquest cor de la ciutat antiga.
Ara els contes es tornen de colors
i estan escrits en llenguatges diversos,
que, de vegades, costen de copsar,
si no és té el cor obert a tots els vents.
Veig nens i nenes que van a l’escola,
dones al forn, i a la carnisseria,
homes xerrant a cada cantonada,
contents d’haver-se retrobat tan lluny.
Barbers com els d’abans, pastisseries,
botigues amb joguines per un euro,
I també carrerons on la foscor
amaga allò més fosc de cadascú.
Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!
i que deia que les pedres,
velles i fosques, del carrer del Carme
eren, per ella, plenes de records.
La besàvia, nascuda a l’Empordà,
havia estat molt jove malcasada,
i amb un fill molt petit, que era el meu avi,
va haver de fugir cap a Barcelona.
Més endavant, quan el carrer Fortuny
era més fosc, un atzucac nostàlgic,
havien endegat una dispesa,
que va acabar amb estalvis i salut
i va engrunar les febles esperances
que sovint donen força als més humils.
per intentar aventures impossibles.
I va venir la guerra, i molta por,
i solitud, i fam, i maltempsades,
i tots plegats van acabar en un pis
del Poble-sec, on al final vaig néixer.
La mare recordava, d’aquells temps,
un tapís amb la història d’Absalom
a la sala elegant de Ca l’Erasme,
que l’espantava i li agradava alhora,
amb aquella atracció tendra i cruel
pel mal, de la infantesa encuriosida.
La ciutat era un llibre de rondalles,
i el Raval, el capítol més extens.
Jo contemplava les postals antigues,
amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça
que encara té el regust d'un temps perdut
i on sembla que encara hagin d’aturar-se
els carreters, cansats i baladrers.
Afortunadament, qui fa diners,
en general, fuig dels vells barris tristos,
on el passat, amb odis i amb amors,
els vindria sovint a tocar l’ànima.
I resten els herois dels fracassats,
aquells que mai no sortiran als diaris
ni a la televisió, si no és per dir
que hi ha mancances, moltes,
o amb motiu,
de crims, de malvestats o robatoris.
Així tot sembla clar. Hi ha una ciutat,
per a gent benestant, civilitzada,
i un altre indret, per als camins obscurs,
de la gent marginal, de costums primitius.
Jo encara hi veig un llibre de rondalles,
en aquest cor de la ciutat antiga.
Ara els contes es tornen de colors
i estan escrits en llenguatges diversos,
que, de vegades, costen de copsar,
si no és té el cor obert a tots els vents.
Veig nens i nenes que van a l’escola,
dones al forn, i a la carnisseria,
homes xerrant a cada cantonada,
contents d’haver-se retrobat tan lluny.
Barbers com els d’abans, pastisseries,
botigues amb joguines per un euro,
I també carrerons on la foscor
amaga allò més fosc de cadascú.
Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!
Sant Ponç cada any retorna, flors i llum,
I plantes remeieres, i mel nova,
com si la història s’afanyés, encara,
a romandre en el cor de la ciutat,
en aquest cor, obert a tantes coses!
Els contes són tan sols per qui els escolta
o els sap llegir en silenci, disposat,
a creure en els miracles que ens expliquen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)