5.7.19

ESTIU






L'estiu té solituds i fins i tot
sento l'absència dels qui ja són morts
amb més intensitat que quan l'hivern
escampa l'escalfor de tantes festes
al meu entorn.

L'estiu és un final, la vida passa
entre la xafogor de la ciutat
i les platges on sembla que un mar fràgil
s'empassi navegants i nedadors
en l'anònim conjunt que conformem
els éssers vius, damunt la sorra tendra.

A muntanya és encara més palesa
aquesta solitud. 
                                 A poc a poc
s'escurcen ja les tardes. Els camins
semblen perdre's al fons dels horitzons
en el no res del mar de les distàncies.

Deu ser l'edat, em dic. 
                        Però m'enganyo,
ja quan era petita, quan la vida
estenia misteris davant meu
i tantes existències imprevistes,
sentia, com avui, de tant en tant,
a l'estiu, sota el sol tan inclement,
una mena d'enyor desesperat
que congriava tristors inexplicables
que irritaven, recordo, la gent gran
del meu entorn, car no les entenien.

Tornarà la tardor, serem més grans,
la fresca forjarà seguretats
i ganes de sortir a escampar la boira
sense aquestes frescors artificials
que ens aclaparen i que fan que estiguin
les finestres tancades, soterrats
al cau dels somnis fets de migdiades.

La gent, per oblidar les solituds,
viatja i es distreu. I quan acaba
el viatge, t'ensenya, melangiosa,
un munt inútil de fotografies
i filmacions. 
                               Inútil esperança
de fer eterns els minuts que han esberlat
cercant qui sap quins móns sense sentit.


Imatges i paraules, poèmes inèdits, Júlia Costa, 2017

4 comentaris:

caboet ha dit...

Des de la mort de la meva mare, ja fa sis anys, és a l'estiu quan més l'enyoro.

Júlia ha dit...

Ës inevitable relacionar mesos, dies i estacions amb les nostres experiències, Caboet. De tota manera a mi l'estiu sempre m'ha semblat una mica trist, potser perquè de petita no estiuejàvem ni fèiem vacances ni res d'això i no teníem aquell recurs de 'el poble dels avis'. La gent s'escampa, sobretot a l'agost la vida s'abalteix i, si vas a algun lloc, també acostuma a estar ple de gent que no és d'allà. Es com una mena de 'temps disfressat'.

Dafne ha dit...

Quanta raó tens, però malgrat aquest temps disfressat, hem de seguir buscant petites coses que ens facin sentir la immensitat de vida, i no caure en el pessimisme que de vegades ens confon.Tothom aparenta el que vol ser, i amaga l'absoluta realitat, i és que tots estem sols/soles, però ben bronzejats i la memòria plena de fotografies de les grans vacances, encetem una gran amnèsia!
Carpe diem!

Júlia ha dit...

Carpe diem, Dafne, gràcies pel comentari.