OBJECTIUS

OBJECTIUS



Viure el present, tan breu i fràgil,
sentir el passat com un pes mort,
veure el futur sense miratges
i ser el que s’és i fer el que es pot.

Estimar sense floritures,
llegir novel·les d’un temps vell
sentir que tot és res i passa,
que tothom cau de l’escambell.

Fer relatives les misèries
els goigs, la joia, els desenganys,
l’enyorament o l’esperança
i dir: tal dia farà un any.

Sentir el present sense miratges
viure el passat sense rancor,
pensar en futurs sense projectes
passar discretament per tot.

Poesia inèdita, 2019

LA PRIMERA ROSA

Faig un retrat a la primera rosa
que he vist al vell jardí de la infantesa,
avui un lloc on els fantasmes suren
mentre tan sols soc jo qui els pot percebre.

Em costa de percebre sons i olors,
matisos als tons febles de les plantes.
El temps s'emporta engrunes dels sentits
a poc a poc, sense que te n'adonis.

La pluja ha netejat la pols efímera,
xisclen els nous falciots de temporada,
neden cap-grossos als estanys de plata.

Els infants del present embadaleixen
pares i avis, i la vida passa,
sota el miratge de la primavera.


Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits, 2019

EL VAIXELL RETROBAT

Després de contemplar, al cap dels anys, en la vella pel·lícula familiar d'una amiga, el vaixell de joguina del seu germà petit, que navegava en un estany de Montjuïc,  a finals dels anys cinquanta del segle XX.

Els paisatges urbans esmicolen imatges
al passat amagat als racons mes feréstecs
on un temps enganyós s'ha abaltit al capvespre
d'aquest meu passeig breu pels camins de la vida.

A l'estany retrobat un vaixell de joguina
solcava els oceans de la imaginació,
sense por de naufragis ni d'atacs de pirates,
valent i evocador, sota un sol rutilant.

Agraeixo a l'atzar que l'estany existeixi
en aquest meu present amb foscors a tocar,
on tot ja esdevé fràgil, inconsistent i escàpol. 

Miracle del cinema, de la fotografia,
de la casualitat capriciosa i mutable,
encara avui navega, el vaixell innocent.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2019