Júlia Costa (Barcelona, 1948) és escriptora, llicenciada en Humanitats i mestra jubilada. Ha publicat narrativa juvenil, per a adults, poesia, i articles de temàtica històrica o pedagògica. Ha guanyat diversos premis de novel·la, com el Premi Olga Xirinacs, i ha quedat finalista d’alguns dels certàmens més prestigiosos de casa nostra, com el Sant Jordi o el Joaquim Ruyra.
Molt arrelada i vinculada al seu barri, el Poble-sec, forma part de diverses associacions i el 2020 va rebre la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona en reconeixement a la seva tasca literària i veïnal. La merienda (Stonberg Editorial) és la seva última novel·la publicada i la primera que s’edita en castellà. En ella, en clau d’humor i fent ús de la ironia, penetra en el món dels programes televisius escombraries i exposa temes punyents com l’oblit, la fama, i la prostitució.
Hi ha una primera pregunta que gairebé és obligatòria tot atenint-nos a la seva trajectòria com a escriptora, i és què la seva novel·la està escrita en castellà.
Ha estat una mica l’atzar, en vaig escriure una versió en català fa anys, no la vaig aconseguir publicar i un editor en castellà em va dir que li fes arribar la traducció, després la cosa no va funcionar. L’he refet a fons i l’he actualitzat, a la primera versió encara no hi havia mòbils. A més a més, per un problema informàtic, fa anys vaig perdre la versió en català. També tenia ganes de poder oferir algun llibre en castellà, el millor seria que les meves novel·les poguessin sortir simultàniament en les dues llengües. En tot cas penso que la temàtica s’adiu força amb el fet d’estar escrita en castellà, tot i que això és relatiu, és clar.
Sí, perquè el títol La merienda fa referència a un programa de televisió. Quin tipus d’espai televisiu és?
És un d’aquests programes coneguts avui com talk-shows, inspirat en un que feien fa anys al primer canal, per la tarda. Una sèrie de personatges van a explicar fets íntims de la seva vida relacionats amb una temàtica concreta, que proposa l’emissora.
Això de sortir a la televisió em fa pensar en la citació que trobem a l’inici de la lectura: «La fama es vapor; la popularidad, un accidente; la única certeza terrenal es el olvido.» Amb aquestes paraules de Mark Twain ens indica ja el tema de La merienda?
Hi convergeixen molts temes però potser sí que aquest és el tema central, el valor efímer de la fama, tant de la fama limitada a la participació en programes de la tele com a la més valorada i llarga, dels professionals mediàtics, dels actors, dels cantants… Al final, tot s’oblida i tot passa.
És ben cert que hi convergeixen molts temes, a més de la fama: la prostitució, l’oblit de la nostra gent gran, la seva decadència i la seva solitud.
Sí, mostra tot un microcosmos de personatges i situacions, algunes de més tràgiques que les altres, al capdavall aquests són problemes universals i que es perllonguen al llarg del temps, i alguns, com la decadència vital, no tenen solució.
Però totes aquestes són matèries profundes, importants, serioses… Amb tot, La merienda apareix amarada d’ironia, d’humor, de tendresa… Quina és la intenció final de la novel·la?
Volia explicar una història distreta, divertida, coral, però que, sense excessos morals, fes reflexionar sobre el món que ens envolta. Algú m’ha dit, no sé si és una crítica, que sempre faig acabar força bé la majoria dels meus personatges, encara que siguin antipàtics o negatius. No sempre és possible però m’agrada salvar-los i que conservin alguna esperança, al cap i a la fi la vida real té tot sovint molts elements de tragicomèdia.
Just ara volia parlar dels personatges. Per una banda tenim els que formen part de l’engranatge televisiu en la seva més alta jerarquia: Mariví Cantavieja i Juanjo Badía. Els ha construït com a emblema d’aquest ambient?
No crec que siguin cap emblema, són uns més, amb els seus problemes i la seva història, m’he inspirat en moltes persones diferents i, en teoria, són els triomfadors, però el seu triomf també és fràgil i efímer. Mariví veu que es fa gran, Juanjo Badía havia estat famós però ja és vell i es troba a l’ocàs de la vida. En certa manera han triomfat però tot acaba per ser fum, ja que la vida passa.
Entenc. I al costat d’aquests dos, i també treballant a la televisió, tenim, sobretot, Anita, Cañizares i Natalia. Però aquests són treballadors d’avui en dia, amb moltes hores de feina i contracte escombraria.
Són la generació jove, preparada però, tot sovint, amb poques oportunitats, dificultats per trobar feina, per tirar endavant, amb una generació davant seu que no els dona prou oportunitats, i noves generacions de joves que representen una competència indefugible.
Més enllà dels personatges del món televisiu, i deixant de banda Toni Aldaña, prou important per a l’evolució de la novel·la, hi ha un grupet que també es consolida amb força: Carmencita, Dora, Adelaida, i Teresa. Totes quatre tenen una història ben peculiar i, de la mateixa manera que passarà amb els altres personatges que hem estat esmentant, tindran el seu desenllaç.
Són unes dames entranyables, cadascuna amb els seus records i la seva evolució vital. Al meu barri havia conegut senyores així, aquestes que, segons autors com Jaume Passarell, que parla de les d’abans de la guerra, o com González Ledesma, que evoca les de la postguerra, del Paral·lel cap a la Rambla, fan de prostitutes i després, quan pleguen d’una feina tan controvertida i mal considerada, tornen al seu pis del barri, on són unes mestresses de casa normals, amb aspiracions modestes, fent estalvis, tenint un pis, donant estudis als fills o assolint una vellesa suportable.
I amb aquesta diversitat de personatges, pretén aconseguir l’empatia del lector amb algun d’ells?
Això ja no ho sé, però penso que tots els personatges poden evocar a cadascú persones que ha conegut o de les quals ha sentit a parlar. Hi ha diversitat social, generacional, cronològica… crec que és probable que es desenvolupi empatia a l’entorn d’algun dels personatges.
Voldria fer referència, de nou, a la trajectòria literària. Gairebé en cada nova novel·la planteja una tècnica estilística determinada i concreta, adient a la història que vol oferir-nos. A La merienda la narració és lineal, els esdeveniments avancen cronològicament. Per que ha triat aquesta estructura?
No trio gaire, les coses van sortint, de vegades no saps ben bé com ni perquè. És una novel·la que he fet, refet, traduït… Potser la història -o les històries que hi convergeixen- em demanaven un cert ordre cronològic de forma inconscient. M’agrada canviar temàtiques, èpoques, fer provatures amb l’estil…
Aquests darrers temps gairebé té novetat literària anual. Per tant: hi ha alguna nova publicació a punt de sortir del forn?
Això també és atzarós, hi ha llibres que no vaig aconseguir publicar quan els vaig escriure i després han anat sortint, cosa que, per una banda, en algunes ocasions n’ha beneficiat el redactat. Sempre tinc coses escrites al calaix, això sí. M’agradaria recuperar la mestra investigadora protagonista d’El parc i les ombres, però això demana temps i reflexió. De moment també voldria aplegar moltes narracions breus que tinc, algunes de premiades, en un volum. O fer una tria de poemes, ja que en tinc molts d’escrits, i publicar un nou llibre d’aquest gènere.
Sílvia Romero (Llegir.cat)
https://www.llegir.cat/2023/01/julia-costa-la-merienda-la-vida-real-te-sovint-elements-de-tragicomedia/
