12.7.20

BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA



Tinc textos que ni recordo haver escrit, com ara aquest poema.




BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA


La llum del sol s’esquitllava
vora la platja dels morts,
matinejaven sirenes
a la roca dels voltors.
Amb la motxilla de sarja
enfilàvem corriols,
i baixàvem a les cales
per banyar-nos i fer un mos.

La llum del sol flamejava,
s’obrien els gira-sols,
les vinyes d’or i maragda
retratàvem des del port.
Volíem llogar una barca
per fer camí cap al nord,
on segons un vell poeta
tot és net i esponerós.

Cantàvem cançons amables,
collíem mores i flors,
una esperança de nacre
es covava als nostres cors.
Ens van dir que a les contrades
més enllà dels set turons
tindríem taula parada
i feina, casa i un hort.

Vorejàvem atzavares,
a les sabates, la pols,
a l’infinit s’encrespava
el mar vora els farallons.
D’aquells dies de miratges
me n’han quedat pocs records,
més enllà de les muntanyes
tot era encara més fosc.

Joventut, com m’enganyaves
quan grimpava pels pujols,
amb un ramell d’esperança
i la frescor d’una font,
i un llibret a la butxaca
fet de terra, d’aire i foc,
i de l’aigua esmunyedissa
d’oceans de tots colors.


Júlia Costa, poemes inèdits (2017)

1 comentari:

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

ELs corriols, les vinyes maragda des del port, els set turons (inefables)... em pregunto si podríem taspolar-los als set savis de grècia que penso jo en principi van retornar les vinyes de califòrnia abans/després de la fil·loxera... quin terror!
A les sabates, la pols fa pensar que som ben tractats i que no ens la espolcem com Jesucrist feia i els seus enviats encomanava si no els tractaven bé.

De fet però era un engany propi, intrínsec o inerent o era una manipulació del que hauria de ésser la joventut quan "ja es té país"

És una reflexió que faig aprofitant la seva tasca. Res de pretensiós si no és per a mostrar-me capacitat d'entendre-ho, i de fet no és "tant" difícil(s).