ABANS

Abans, diuen els grans, hi havia ordre,

els infants creien, la gent treballava

seriosament, de forma responsable.

Els matrimonis, sòlids, mantenien

si no l’amor, una aparença digna.

Abans els pobles eren basses d’oli

creuats per rierols d’aigua molt neta.

Abans, deien els grans quan jo era jove,

hi havia una alegria a tot arreu

que surava a l’ambient, uns ideals,

un respecte pes pares, et menjaves

una trumfa i tenia gust de trumfa,

i es ballaven joioses melodies

i es parlava d’un món a reformar

amb la intensa passió de l’esperança.

Els records molt sovint són enganyosos

i les fotografies, ai, traïdores,

mostren brutícia, nens esparracats,

feines brutals, i dones revellides

rentant a l’aigua freda d’un torrent

o fent garbes de blat sota condemnes

d’aquelles assolellats juliols antics.

Avui tot és com sempre. A les bugades

perdem llençols, però les fem a casa

doncs algú va inventar la rentadora,

un estri tan bonic i imprescindible

com útil, i també va venir el plàstic

i trencar un plat ja no va ser tragèdia

a la casa dels pobres amargats.

Tothom té escola i metge. Sí, amb mancances,

i parlo, és clar, de l’occident proper

i no pas de llunyanes serralades

ni de països ofegats de por

on les noies amaguen la rialla

rere estranyes cortines de colors.

Però fins i tot en aquelles contrades

també algú tasta la felicitat

i l’amor, en moments de festa i pau.

Què els polítics no són com els voldríem?

Què els infants aviciats no creuen gaire?

Què la ciutat és massa gran i absurda?

Què al poble ja no cullen la civada

Entonant les cançons dels segadors?

Fem el que cal o el que creiem que cal,

el que podem, allò que ens deixa el temps

sempre fràgil i breu, del present nostre.

i tots som fills del temps inevitable

i de les circumstàncies que ens acullen

i de la història, atzar imprevisible.

Mirar massa endarrere o endavant

fa ensopegar, fa que sovint no vegis

la claror de l’instant, la llibertat,

les possibilitats de la tendresa,

la pau, sempre estantissa, d’aquest món,

on la barreja ha conformat paisatges.

Al capdavall, morim, més o menys tard.

i és probable que els qui arribin a vells

i que avui han llegit aquest poema

enyorin amb engany retrospectiu

aquest present que no és com el voldríem.

Júlia Costa. Poemes inèdits.