11.10.11

ABANS


Abans, diuen els grans, hi havia ordre,
els infants creien, la gent treballava
seriosament, de forma responsable.
Els matrimonis, sòlids, mantenien
si no l’amor, una aparença digna.
Abans els pobles eren basses d’oli
creuats per rierols d’aigua molt neta.

Abans, deien els grans quan jo era jove,
hi havia una alegria a tot arreu
que surava a l’ambient, uns ideals,
un respecte pes pares, et menjaves
una trumfa i tenia gust de trumfa,
i es ballaven joioses melodies
i es parlava d’un món a reformar
amb la intensa passió de l’esperança.

Els records molt sovint són enganyosos
i les fotografies, ai, traïdores,
mostren brutícia, nens esparracats,
feines brutals, i dones revellides
rentant a l’aigua freda d’un torrent
o fent garbes de blat sota condemnes
d’aquelles assolellats juliols antics.

Avui tot és com sempre. A les bugades
perdem llençols, però les fem a casa
doncs algú va inventar la rentadora,
un estri tan bonic i imprescindible
com útil, i també va venir el plàstic
i trencar un plat ja no va ser tragèdia
a la casa dels pobres amargats.

Tothom té escola i metge. Sí, amb mancances,
i parlo, és clar, de l’occident proper
i no pas de llunyanes serralades
ni de països ofegats de por
on les noies amaguen la rialla
rere estranyes cortines de colors.
Però fins i tot en aquelles contrades
també algú tasta la felicitat
i l’amor, en moments de festa i pau.

Què els polítics no són com els voldríem?
Què els infants aviciats no creuen gaire?
Què la ciutat és massa gran i absurda?
Què al poble ja no cullen la civada
Entonant les cançons dels segadors?
Fem el que cal o el que creiem que cal,
el que podem, allò que ens deixa el temps
sempre fràgil i breu, del present nostre.
i tots som fills del temps inevitable
i de les circumstàncies que ens acullen
i de la història, atzar imprevisible.

Mirar massa endarrere o endavant
fa ensopegar, fa que sovint no vegis
la claror de l’instant, la llibertat,
les possibilitats de la tendresa,
la pau, sempre estantissa, d’aquest món,
on la barreja ha conformat paisatges.

Al capdavall, morim, més o menys tard.
i és probable que els qui arribin a vells
i que avui han llegit aquest poema
enyorin amb engany retrospectiu
aquest present que no és com el voldríem.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

En realidad es una carta....con frecuencias rítmicas...y con un sentido común irrefutable ...
salut

Càndid ha dit...

Ara és igual que abans, i després serà igual que ara; la qual cosa voldrà dir que en el futur seguirem sense aprendre res del passat com ens està passant ara. I és que el més difícil són els aprenentatges compartits.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!!

Júlia ha dit...

Càndid, mai no es pot aprendre dels errors passats de la mateixa manera que els joves no poden aprendre de l'experiència dels grans ja que la seva realitat és una altra. Més aviat anem ensopegant amb les mateixes -o semblants- pedres.