LA PLAÇA DELS SILENCIS

La Plaça dels Silencis

A la plaça on ahir el destí hi feia estada,

i saltàvem a corda i amagàvem tresors,

el silenci dels anys i la boira amagada

han desat les imatges i el sospir d’una fada,

condensat en un núvol, ha abaltit els colors.

Els àngels de la guarda i els follets i sirenes,

tots els prínceps dels contes i els dimonis perduts

han fugit del neguit i l’angoixa i les penes,

s’han endut les joguines, les disfresses, les trenes,

i han omplert els racons de pols de solitud.

Molts amics i parents que en els bancs de la vida

explicaven rondalles, llegendes i acudits,

companys que amb mi jugaven i reien sense mida,

i que no destriaven veritat o mentida,

ara són llums perdudes al desert de la nit.

Els més vells ja ens ho deien, en els bancs de la plaça,

que juguéssim tranquils, que enlairéssim estels,

que en el temps que ens pertany tot arriba i tot passa,

que tot és sempre breu, que res no pot ser massa,

i que els records s’esborren, ben aviat, infidels.

Júlia Costa. Poemes inèdits