Fuig el present
pantalla endins
d’un vell
ordinador que encara aplega
els somnis
obsolets,
ormeigs i el
plànol
on s’assenyalen
els camins antics
I els d’un futur
que no m’ha de pertànyer.
S’allunya
l’esperit a les palpentes
en el silenci d’un
capvespre humit
com tants a la ciutat.
Al
capdavall
la solitud no és
greu ni és un miratge.
És una condició
d’humanitat
amb escletxes per
on s’escola a voltes
la líquida
esperança feta núvol.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2015
(fotografia de l'autora)
2 comentaris:
aquests versos m'han esborronat
és ben bé això..
Publica un comentari a l'entrada