EL GRATACELS

EL GRATACELS

Als feréstecs carrers encara sense cases

s’adormen  edificis a mig fer

encetats en els anys de la disbauxa

i la fatxenderia i les estafes.

Tan sols un gratacels de coloraines

sura enmig del no res,

                          i com abelles

els paletes d’avui, tots estrangers,

fan el que poden per omplir de vida

l’esquelet d’aquest monstre provincià.

Els vells contemplen entendrits les obres

i garbellen records d’uns altres anys

quan ells senyorejaven les bastides

i esmorzaven tocant el cel d’ahir

damunt de bigues fràgils,

                                sense pressa

i, segons diu, estimant l’ofici

i no com ara passa, més o menys.

El sol s’escola enmig del formigó

i dibuixa fantasmes al ciment.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015