Recuperant un vell poema, potser ja l'he publicat en alguna altra ocasió. Fotografia: port de Tarragona, capvespre, 2015.
Llum de febrer
L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,
feixuc i tendrament esvalotat.
Com costa de passar, tan fosc encara,
quan ja els nadals han fet el seu camí
i ens han deixat aquest regal de reis
únic, i dolorosament exacte:
un àlbum ple d'imatges oblidades
o condemnades a l'oblit. Imatges
d'amics i de parents que ja no solquen
els àpats generosos de les festes.
Que no vindran mai més, ja que la vida
segueix, indiferent, la seva cursa,
sense contemplar els nàufrags que arroseguen
les ones, fredes, sobre el mar del temps.
I ja no trobarem a les rebaixes
l'abric calent, ni la flassada flonja,
ni el paisatge somniat, ni les mentides,
que ens ajudaren a enlairar senyeres
als cims més alts de les passions perdudes.
Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi
el vell camí del cel, sota les boires.
Júlia Costa, poemes inèdits, 1988
2 comentaris:
Es un poema que suena tan bien en catalán que no lo podría traducir porque perdería el encanto.
me ha gustado mucho, y no, no lo había leído.
salut
Gràcies, Miquel!
Publica un comentari a l'entrada