14.2.14

FEBRER

Recuperant poemes:

Llum de febrer



L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,
feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,
quan ja els Nadals han fet el seu camí
i ens han deixat aquest regal de reis
únic, i dolorosament exacte:

         Un àlbum ple d'imatges oblidades
         o condemnades a l'oblit. Imatges
         d'amics i de parents que ja no solquen
         els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida
segueix, indiferent, la seva cursa,
sense contemplar els nàufrags que arrosseguen
les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes
l'abric calent, ni la flassada flonja,
ni el paisatge somniat, ni les mentides,
que ens ajudaren a enlairar senyeres
als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi
el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora, 2006)


1.2.14

LA BOJA

Dedicat a la Lola, una persona que vaig conèixer al meu barri, quan era petita







LA BOJA

Portava al canastrell un ram de flors pansides
la boja del carrer, en aquells anys perduts,
llegia tot sovint novel·les exhaurides,
i es defensava ardida dels lladres més astuts.

El seu pas oscil·lava, l’estràbica mirada
ens produïa angúnia i temors gratuïts,
deien que era l'efecte d’una guerra passada,
de les bombes caigudes als seu piset petit.

Corrien moltes brames sobre la seva vida,
antics amors malmesos amb un pobre soldat,
i  una mare soferta i un pare molt guillat.

El paisatge proper la va esborrar algun dia,
potser la van recloure al casal dels orats
o se’n va anar al cel tendre de tots els oblidats.

Júlia Costa, poemes inèdits (2013)