LA
BOJA
Portava
al canastrell un ram de flors pansides
la
boja del carrer, en aquells anys perduts,
llegia
tot sovint novel·les exhaurides,
i
es defensava ardida dels lladres més astuts.
El
seu pas oscil·lava, l’estràbica mirada
ens
produïa angúnia i temors gratuïts,
deien
que era l'efecte d’una guerra passada,
de
les bombes caigudes als seu piset petit.
Corrien
moltes brames sobre la seva vida,
antics
amors malmesos amb un pobre soldat,
i una mare soferta i un pare molt guillat.
El
paisatge proper la va esborrar algun dia,
potser
la van recloure al casal dels orats
o se’n va anar al cel tendre de tots els oblidats.
o se’n va anar al cel tendre de tots els oblidats.
Júlia Costa, poemes inèdits (2013)
1 comentari:
!! Excel·lent sonet...
Publica un comentari a l'entrada