Plany al congost.
S’escapça l’esperança.
El vell manxaire
no ha aconseguit mestratge al seu ofici.
Es decandeix la fressa de la festa.
Els llums es tanquen,
l’alba es deixondeix.
Tornen a casa els balladors exhausts
deixant al seu darrera una sentor
d’alcohol cremat, de beuratges inútils
i de suors i fums i malaurances.
Els amants, avorrits,
somnien infanteses impossibles.
Breu és el temps, s'apaguen les fogueres.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)
4 comentaris:
"somnien infanteses impossibles."
Todos lo hacemos, a veces, sin la necesidad de tener amantes, solo que sepamos escucharnos es más que suficiente.
Me gusta el poema, suena bien, es sensible, y es profundo.
Me he acordado de ti cuando F CORNADÓ ha escrito en Tot.
¡ qué complejo es todo , cuando podía ser de una manera más sencilla ¡.
Una abraçada molt forta. Gracies per ser-hi
Salut
GRÀCIES pel comentari, Miquel.
Ho trobo molt mediterrani, molt adient per l'època estiuenca. Em fico a la pell d'alguna festa major d'aquelles que les portes amb tu per tota la vida. I també, com no, algun amor adolescent frustrat...
Salut Júlia.
Gràcies, Josep!!!
Publica un comentari a l'entrada