Aquest cansament llarg
Aquest cansament llarg, aquestes tardes,
l'hivern que encara no té flors a punt,
i dorm en els borrons de cada roure.
Aquesta fresca de bagueny als llavis,
un vianant silent a la vorera
d'un carrer qualsevol de la ciutat.
I aquesta pena
que sense cap sentit marfon les coses,
com si tot el que envolta el meu racó
del temps i de l'espai, ara, de sobte,
es tornés una llarga filagarsa
de somnis.
La teranyina inconsistent
de pols, que s'esmicola entre els meus dits,
com si la mort, inesperada sempre,
desfés objectes, mobles i records,
fins a deixar tan sols un rastre d'ombres.
No tinc motius de pena.
Al menys, la vida,
m'ha tractat amb pietat. Però els dies fugen,
lents, imprecisos, mentre ens arrosseguen
cap a la destrucció més absoluta
encara que el miratge de la vida
ens agomboli la il·lusió estantissa.
Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)
2 comentaris:
Bonica poesia.
Gràcies, Imma, per cert crec que coneixes la Roser del Putxet, que ve a cursos de pintura amb mi.
Publica un comentari a l'entrada