PREMI DE POESIA, A TORTOSA

Dimarts vaig rebre, amb aquest poema, el premi de poesia de la Fundació Fe i Cultura, Mossèn Manyà, de Tortosa. No el considero aquest un premi més  pel fet que el jurat era de molta categoria intel·lectual, cosa que no és gaire habitual: Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Emili Rosales.  Joan Baptista Manyà i Alcoverro (1884-1976) va ser també un reconegut intel·lectual, erudit, defensor de la llengua catalana i d'un gran prestigi en molts camps de la cultura.

TOQUEN A MORTS, AL POBLE, EN UN DIA DE FESTA

També es mor a l’estiu. També hi ha guerres

i malvestats, inundacions, sequeres

i terratrèmols i inquietants notícies

sobre un món que no acaba de fer net.

Però al mateix temps, malgrat tanta disbauxa,

una calma prudent, una advertència

feta d’afectes, de saviesa vella,

com el consell d’un mestre saberut,

ens ve a cercar quan la calor és feixuga,

enmig  d’una galvana neguitosa.

S’escurça ja, a poc a poc, la tarda.

No és estrany que les festes de les viles

se celebrin encara en aquest temps,

malgrat que les collites i veremes

siguin avui més còmodes i amables.

Són tot un símbol de la vida breu,

aquestes festes amb gegants i danses:

De la il·lusió que ens fa creure immortals,

de la necessitat de fer mudança,

per enyorar, després, el que hem deixat

quan encara l’orquestra de lloguer

escampa els sons d’una cançó d’abans

sota les banderoles de colors.

I  una frescor sobtada, prematura,

acompanya aquest so de les campanes

quan un difunt, que jo no coneixia,

s’acomiada dels anys i dels estius

mentre jo escric darrera la finestra.

Júlia Costa, premi poesia Fundació Fe i Cultura (Tortosa, 2012)

EL TEMPS I LES VINYES

(Aquarel·la de l'autora, vinyes a la Terra Alta)

El temps i les vinyes (QUATRE ESTACIONS)

Hivern

Els ocells del silenci planen damunt les vinyes,

una glaçada tendra embolcalla els vells ceps.

Els àngels han cosit uns vels de boirina

I  un repòs fet de segles somnia eternitats.

Passejo sense pressa pels caminals tranquils,  

el fred fa que l’alè sigui una bafarada

de somnis oblidats, que cerquen el seu món

a la terra promesa de les vinyes eternes.

S’abalteix l’esperança en els camps adormits,

la vida es mou més lenta i el ritme dels batecs

dels cors, sembla cercar un repòs infinit,

una mort temporal sense grans testaments.

La dolçor de la pau imaginada sempre

irisa la gebrada sota un sol indecís.

Primavera

A les feixes dels anys

parets de pedra seca

limiten els meus somnis

abaltits sota el sol.

Restes de velles vinyes

que enceten fulles noves,

malden per tornar a aprendre

el gust del raïm d’or.

Pel cel d’un abril tendre

fan capgirells els núvols

mentre esperen la pluja

i la flor del cucut.

Una tarda s’allarga

emmandrida i silent

aplegant incerteses

entre el cerç i el garbí.

I una oreneta torna

al niu on els seus avis

van omplir d’alegria

un bon temps oblidat.

Estiu

Al relleix del finestral

mirant la plaça abaltida

hi tinc un test sense flors

on dorm un esqueix de vida.

El sol pinta les teulades

per a donar-me el bon dia

amb colors del temps que ve

i una mica de mentida.

Sento els estornells amics,

I entre els núvols que matinen

hi dibuixen els falciots

els caminals de les vinyes.

Les campanes de les vuit

desvetllen les hores tristes

i una veïna amatent

espolsa estores antigues.

Els paletes han trobat

les eines esmorteïdes

entre somnis de palaus

i de cases presumides.

Entre margeres i bosc,

més enllà de les botigues

els tractors enderiats

festegen amb les collites.

Madura el raïm primer,

i entre la verdor infinita

reflecteixen els penjolls

el poble, els camins, l’ermita.

Matí d’un temps que és el meu

i d’una gent que m’estima

i d’un present que se’n va

però que encara em necessita.

Espurna d’eternitat.

Un lloc, un moment, un dia,

que no tornarà mai mes

damunt la terra petita.

Tardor

Presonera a l’assut dels records

dorm la fada dels camps i les vinyes

que surava pels contes d’abans.

L’escalfor del sol vell de tardor

omple l’aire d’antigues llegendes

arrapades a l’ombra dels pins.

A la plana, remor de veremes,

i al cel núvols, creuats per estols

d’aus prudents, que se’n van cap al sud,

contemplades, amb un bri enveja,

pel pagès que fa temps va arribar

de les terres llunyanes de l’Àfrica.

L’alenada del vent de marina

humiteja els neguits del picot.

Júlia Costa i Coderch.Poemes inèdits

INSTANTS

Instants

El setembre ha escurçat les tardes lluminoses,

al carrer, cap al tard, s’hi aplega un món pintat,

hi ha molts infants jugant, sorollosos i alegres,

i  velles que remuguen quan els veuen jugar.

Els nois fan un partit de futbol cada dia

i les nenes passegen nines als seus cotxets,

surten dels locutoris, amb un somriure als llavis,

persones que han parlat amb amics i parents.

La fruita de colors s’aplega a les botigues,

i  de tots els colors és el món que m’acull,

un món que es fa petit i també imprevisible,

diferent del passat, diferent del futur.

Potser un dia un infant dels que juguen i criden

recordarà, ja vell, aquest vespre encantat,

i escriurà una novel·la sobre la seva vida,

on aquests moments d’ara tornaran a surar.

Entro a la biblioteca i cerco una novel·la

on algú que va viure en un carrer d’abans

el recorda i l’explica i es plany que ja no sigui

com quan ell hi jugava, humil i malgirbat.

Al final sempre hi ha qui cerca una infantesa

en algun racó vell que el temps ha fet malbé,

mentre un infant que juga, indiferent se’l mira,

sense entendre la fràgil durada del present.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

LA NOVA TARDOR

Nova tardor

La tardor gairebé no es percep, prop de casa,

i tan sols una olor de frescor i una llum abaltida

anuncien la fi de l’estiu i els seus dies tan llargs

Pels matí veig infants que se’n van a l’escola,

al país que era meu i que avui no em pertany com ahir,

i recordo el meu avi folrant antics llibres

amb el paper blau fosc d’uns anys plens de desigs i futur.

Al carrer hi van plantar arbres d’altres contrades

I algun àngel pintor els hi ha dat un lleu toc

de grogor imperceptible, precursora de fràgils viatges

a  la terra on reposa l’eterna verdor.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2011)

DE LA NOSTÀLGIA BREU

De la nostàlgia breu

Reconec el passat cada instant al present breu i feble

I al paisatge d’avui hi retrobo postals de demà

amb anònima gent destinada a l’oblit del futur.

La ciutat va canviant com els fills que acostumen a créixer

fins que un dia t’adones que ja són uns adults com ets tu

I retallen amb cura el lligam amb les seves joguines.

Inclements els carrers i les places renoven botigues,

I l’indret més bonic, oblidat, s’ha tornat un lloc erm

on s’apleguen deixalles i gats i coloms malaltissos.

Els amics i els parents que he perdut són ja fotografies,

uns instants, una espurna joiosa del temps,

i em contemplen irònics, convertits en mirades perdudes.

Vanitosa, la vida, m’empeny vers projectes inútils,

mentre amara la casa en silenci la nit de tardor.

Júlia Costa, poemes inèdits (2011)

QUAN TORNEM A SER PETITS

Quan tornem a ésser petits

Quan tornem a ésser petits,

mitjó blanc, sabata blanca,

a la plaça i a peu coix,

jugarem a l'eixarranca.

Al terrat de dalt de tot

hi desarem les joguines,

soldats, cavalls de cartró,

jocs de bitlles, moltes nines,

i bombolles de sabó.

Ens ficarem tots a dins

de la bombolla més gran

i els camins del firmament

poc a poc se'ns obriran.

I llençarem les joguines

al foc nou de Sant Joan!

Pels camins de l'espai clar

les constel·lacions d'estrelles

ens faran l'ullet sovint

i passarem a prop d'elles

comptant-les de cinc en cinc.

No tornarem més al barri

ni als carrers de la ciutat

ni veurem pares ni avis

en aquella immensitat.

Però amarats de sentiment

mirarem el cel de nit,

i de tots, el més petit,

plorarà d'enyorament…


Júlia Costa, publicat a 'La pols dels carrers', Meteora, 2006

MONÒLEG-PLANY DE LA DAMA DEL PARAIGUA

Un apunt a l'aquarel·la i retolador, de la DAMA DEL PARAIGUA m'ha fet pensar en el temps en el qual la dama era el símbol indiscutible de la ciutat. Com que avui ha estat substituïda en el rànking de vendes de souvenirs i de representació barcelonina pel llangardaix gaudinà he imaginat aquest MONÒLEG en el qual la dama es plany empipada de l'oblit al qual es veu abocada des de fa temps.

MONÒLEG DE LA DAMA DEL PARAIGUA

Temps era temps vaig ser molt admirada,

Era moderna, jove i elegant,

El món sencer, els grans i la mainada,

Estrenaven un parc d’anomenada

I acomiadaven un passat sagnant.

Si el polissó feixugament pesava,

Si la cotilla m’estrenyia un xic,

Tot plegat ben mirat, poc importava,

Jo era una dama i com a dama anava

Mostrant el meu aspecte més bonic.

Al Parc, prou que ho sabeu, el món venia,

Vaig veure festes, i concerts, i balls,

Jo era la reina i com a tal lluïa

I la gent contemplava, nit i dia,

El meu posat que a tants cors feia estralls.

Aquest paraigua que la fama em dóna

No és un paraigua, es diu un antucà,

Va ser quelcom de moda a Barcelona,

Pràctic pel sol, però també quan trona

I sembla que la pluja aviat caurà.

Encara més, avui ja sóc mentida,

Una còpia del meu original,

Una còpia, això sí, prou reeixida,

Una bessona més que ha cobrat vida,

O sigui, més o menys, dama virtual.

A la ciutat, durant molts i molts dies,

Vaig amb orgull representar fidel,

Em van reproduir sense manies,

Talment com si n’haguessin sortit cries

D’aquesta font amb fons de verd i cel.

I ja ho veieu, avui no sóc pubilla,

Un llangardaix de coloraines vil

Que no porta paraigua ni cotilla,

Un rèptil, un ximplet, una burilla,

Ha desplaçat el meu posat gentil.

Encara més, de bèsties envoltada,

De micos, de dofins i d’ocellots,

Suporto els seus xisclets ben marejada,

I qui vol contemplar-me una vegada

Ha de passar guixeta de burots.

Però encara algú em filustra amb enyorança,

Algun infant em mira amb devoció,

I potser un avi amb un vailet s’atansa,

I li fa veure aquest meu pas de dansa

I li explica amatent qui vaig ser jo.

Per més que aquest fatídic llangardaix,

Sigui obra d’un senyor que es diu Gaudí

Jo seré a dalt i ell sempre serà a baix,

Més ordinari que qualcun bastaix

i més bestiola que els que tinc aquí.

Jo també vaig ser l’obra d’un artista,

Roig i Soler és deia l’escultor,

Avui poc recordat, la vida és trista,

I passa el temps, i et treuen de la llista

Perquè els gustos canvien que fa por.

I la font que m’acull, ornamental,

També té autor, es deia Fontserè,

I a mi em sembla quelcom excepcional,

és clar que sóc antiga i immortal

I senyorejo el bell conjunt sencer.

M’han dit burgesa, carca, decadent,

Els modernots em miren de biaix,

Però m’adono que hi ha molta gent

A qui no sóc ni mica indiferent

I que m’estima més que al llargandaix.

  Júlia Costa, poesies inèdites