28.8.12

DE LA NOSTÀLGIA BREU




De la nostàlgia breu

Reconec el passat cada instant al present breu i feble
I al paisatge d’avui hi retrobo postals de demà
amb anònima gent destinada a l’oblit del futur.

La ciutat va canviant com els fills que acostumen a créixer
fins que un dia t’adones que ja són uns adults com ets tu
I retallen amb cura el lligam amb les seves joguines.

Inclements els carrers i les places renoven botigues,
I l’indret més bonic, oblidat, s’ha tornat un lloc erm
on s’apleguen deixalles i gats i coloms malaltissos.

Els amics i els parents que he perdut són ja fotografies,
uns instants, una espurna joiosa del temps,
i em contemplen irònics, convertits en mirades perdudes.

Vanitosa, la vida, m’empeny vers projectes inútils,
mentre amara la casa en silenci la nit de tardor.


Júlia Costa, poemes inèdits (2011)

1 comentari:

Miquel ha dit...

la ciutat va canviant com els fills que acostumen a créixer
fins que un dia t’adones que ja són uns adults com ets tu..."

Una frase de puta madre, y que además acojona. Porque es una verdad como un templo de grande....salut