De la nostàlgia
breu
Reconec el passat
cada instant al present breu i feble
I al paisatge
d’avui hi retrobo postals de demà
amb anònima gent
destinada a l’oblit del futur.
La ciutat va
canviant com els fills que acostumen a créixer
fins que un dia
t’adones que ja són uns adults com ets tu
I retallen amb
cura el lligam amb les seves joguines.
Inclements els
carrers i les places renoven botigues,
I l’indret més
bonic, oblidat, s’ha tornat un lloc erm
on s’apleguen
deixalles i gats i coloms malaltissos.
Els amics i els
parents que he perdut són ja fotografies,
uns instants, una
espurna joiosa del temps,
i em contemplen
irònics, convertits en mirades perdudes.
Vanitosa, la
vida, m’empeny vers projectes inútils,
mentre amara la
casa en silenci la nit de tardor.
Júlia Costa, poemes inèdits (2011)
1 comentari:
la ciutat va canviant com els fills que acostumen a créixer
fins que un dia t’adones que ja són uns adults com ets tu..."
Una frase de puta madre, y que además acojona. Porque es una verdad como un templo de grande....salut
Publica un comentari a l'entrada